dissabte, 5 de novembre de 2016

EL CAMÍ DE LA FIDELITAT

Divendres, 4 de novembre de 2016
Sant Carles Borromeu, bisbe
Fl 3, 17-4, 1/Sl 121/Lc 16, 1-8


Antigament hi havia un costum a l’Església que no era massa edificant. De fet, la mateixa església, va mirar d’eradicar-lo amb el pas del temps. El costum es deia nepotisme i és com el nostre més conegut amiguisme però quan l’amic és algú de la família. Això era un problema, perquè sovint volia dir perpetuar en càrrecs importants de l’església persones que no tenien cap vocació de servei i sí moltes ganes d’escalar llocs de prestigi i que acabessin esdevenint hereditaris.

Sant Carles Borromeu, precisament, era nebot del Papa Pius IV, el seu oncle matern, qui el nomenà cardenal. Però Carles no era un arribista, una persona que s’aprofita del seu càrrec per viure de renda, Carles fou un bon administrador de les tasques que li havien estat assignades. Carles fou fidel a allò que era i representava: un bisbe.

La lectura d’avui de l’Evangeli (que seria bo de llegir-la en tota la seva extensió, donat que continua demà dissabte) ens parla de fidelitat i, més concretament, en què posem la nostra fidelitat. L’administrador de qui ens parla l’Evangeli és obvi que és un mal administrador perquè no ha estat fidel en fer-se càrrec dels béns del seu amo... però ha estat un excel·lent i fidel administrador dels seus interessos que eren l’enriquir-se a costa del patró. I la seva fidelitat a això queda palesa quan, descobert, s’adona que ha de fer trampes si vol ser rebut a casa d’un altre. Novament és fidel a allò que més vol.

El plany final de l’Evangeli, posat en llavis de Jesús, vol ser com un toc d’avís per a nosaltres, un repàs a les nostres fidelitats. Tots fem el que sigui per aconseguir allò que volem... i Jesús sembla voler-nos cridar l’atenció sobre la nostra actitud en l’administració de tots els béns que el Bon Déu ha posat al nostre abast. Sembla com si Jesús tingués por que no ens passés com aquell que diuen tenia com a epitafi a la seva tomba: El mal ho va fer molt bé, el bé molt malament. Quin ús en fem d’allò que Déu ens ha donat: diners, capacitats, dons, talents...? A qui servim? A qui som fidels de veritat?


Potser Pius IV només volia posar prop seu algú de la família per tenir algú de qui refiar-se... però Carles fou un reformador de l’Església amb el seu exemple i amb el seu desig de ser el pastor de tots. Les pregàries d’avui ens recorden la seva manera de ser prudent, és a dir, de ser un administrador fidel: “dedicació total a l’ofici de pastor”, diu la pregària sobre les ofrenes; “un servent fidel en el seu ministeri”, dirà la pregària de postcomunió. Com podem ser-ho nosaltres? Potser ens cal descobrir que una manera de ser administradors fidels dels béns que Déu posa al nostre abast vol dir tenir-ne cura, ser responsables, ser diligents, fer les coses ben fetes, dedicar-nos a les coses senzilles de tot cor... que el Senyor ens ajudi en aquest camí cristià que passa per les coses concretes de cada dia.