dimecres, 30 de novembre de 2016

CELEBRAR

Dimarts I d’Advent, 29 de novembre de 2016
Festa de Tots els Sants de la Família Franciscana
Is 11, 1-10/Sl 72/Lc 10, 21-24


Ahir em van passar un vídeo on es veia un nen que mirava una cabra. Aquesta, en captivitat, en veure el nen, el primer que fa és envestir-lo tot donant un cop a la gàbia amb la seva cornamenta. El pare, que enregistrava tot l’episodi, va i li diu al nen: Oriol, què fa la cabra, Oriol? I el nen... què fa? Doncs imitar-la: dóna un cop a la gàbia amb el seu caparró! El pare esclata a crits: No subnormal, això no!!! Tinc els meus dubtes, si em permeteu, de qui és el “subnormal”. El nen, òbviament, no ho era. Havia entès perfectament el que el pare li havia demanat, és el pare qui havia fet malament la pregunta. El nen havia respost fermament i senzillament a la demanda del pare.

Jesús havia enviat a setanta-dos deixebles de dos en dos per les viles properes por on Jesús havia de passar més tard. Anaren i tornaren tot contents per la resposta de la gent a la Bona Nova de Jesús que ells portaven. En aquest context trobem l’esclat de joia del Mestre que avui hem sentit: Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i als entesos. Sí, Pare, així us ha plagut a vós. I des d’aleshores SEMPRE HA ESTAT AIXÍ, hi ha hagut persones senzilles, la majoria sense estudis, fins i tot dels que en diuen de baix estrat social que com el nen del vídeo tenien una simplicitat que els feia aptes per entendre les coses del cel i respondre en conseqüència. Persones que entenien perfectament les preguntes més profundes: Qui sóc, d’on vinc, on vaig? I en cercaven respostes. A aquests Jesús, el Jesús humil, pobre, senzill i proper de l’Evangeli se’ls revelava (i ho segueix fent) com qui de veritat és: el Messies, el Sant de Déu. Els altres, els “súper-normals”, els qui malauradament massa sovint tracten els altres de subnormals, de boixos o de supersticiosos, es complicaven i es compliquen l’existència amb sistemes i teories... A aquests Déu, el Déu senzill i proper que Jesús ha vingut a mostrar-nos, restarà llunyà SEMPRE: en la utopia, inabastable, incomprensible. O com deia sant Pau: serà escàndol per als jueus i, per als pagans, insensatesa. (1 Co 1, 23).


Celebrar la Festa de Tots els Sants de la Família Franciscana és celebrar, d’alguna manera, homes i dones dels tres ordes que han estat, certament, d’aquests senzills, començant per sant Francesc, santa Clara i santa Isabel d’Hongria, que han seguit l’Evangeli de Nostre Senyor Jesucrist sine glossa. Que han volgut seguir aquest Jesús vivint en obediència, sense res de propi i en castedat... és a dir, sense voler posseir res ni ningú, volent viure lliures i alliberant els altres d’un sistema que aliena i deshumanitza. Celebrar-la és també celebrar i demanar el retorn a la senzillesa, primer de tot, dels seus hereus, de tots els franciscans arreu del món, i de l’Església sencera. És demanar, com fem en aquest temps d’Advent, que vingui el seu Regne, primer de tot, en el fons del nostre cor, que Ell ens transformi i ens canviï. Que així sigui.