divendres, 24 de juny de 2016

M'HAIG DE DIR JOAN!

Divendres, 24 de juny de 2016
Naixement de Sant Joan Baptista
Is 49, 1-6/Sl 138/Ac 13, 22-26/Lc 1, 57-66.80


Avui fa cinc anys que em van ordenar de diaca, era el primer pas per a ser ordenat, set mesos més tard, de sacerdot. Us podeu imaginar els nervis. Que tot estigui a punt, que no manqui res: las invitacions, els recordatoris, els frares, els familiars, els amics, el pica-pica, el bisbe!!! Un munt de detalls que, gràcies a Déu, no vaig haver d’afrontar sol: tinc sort de viure en comunitat! Però, entre totes aquestes coses de detall, al menys en el meu cas, hi ha una altra que m’importava i molt: les lectures de la missa de la celebració. Quines eren, què deien... perquè d’alguna manera me les volia fer especialment meves en una dia tan especial, les volia prendre com unes lectures dirigides especialment a mi.

Us podeu imaginar què va significar per a mi escoltar, com avui, en la lectura del profeta Isaïes, per exemple, coses com aquestes: Ets el meu servent... estic orgullós de tu... és massa poc que siguis el meu servent... t’he fet llum de tots els pobles. És clar, un ja sap que, en el seu context, aquestes paraules van dirigides a un personatge concret, però proclamades en una assemblea litúrgica, com la nostra avui, són paraules adreçades per Déu a cadascú de nosaltres... Paraules que vénen a trobar-nos de part d’Ell en la nostra o les nostres situacions concretes... Si hi parem bé l’oïda, aleshores descobrirem que Déu ens parla.

No sé a vosaltres, però un escolta aquestes paraules i es demana: Senyor, de veritat? Estàs orgullós de mi? Però si sempre estic caient en les mateixes coses, si sempre ensopego en la mateixa pedra, si sempre, sempre, sempre... perquè per poc sensibles que siguem al model de Jesús i dels seus sants, hom veu que queda curt, que no està a l’alçada. Però, malgrat tot, la paraula em retorna tossudament: Ets el meu servent... estic orgullós de tu... és massa poc que siguis el meu servent... t’he fet llum de tots els pobles... perquè Déu no veu només el que ara sóc, sinó el potencial que hi ha en mi i el que podria ser... perquè Déu no es cansa mai de mi i segueix dient-me que té quelcom especial preparat per a mi com per a tots els qui portem el seu nom. La meva vida pot ser una ben concreta, però en Jesús sempre és una vida cridada a més. Com en la meva ordenació de diaca, que no era per a ser-ho permanentment, sinó com a pas previ per a un pas més endavant i de més gruix, el de ser sacerdot, la vida de cada creient en Jesús està marcada per aquest plus que ve de la crida que Déu ens fa a tu i a mi en la nostra vida concreta.


S’ha de dir Joan... hem escoltat a l’Evangeli que diuen els pares del Baptista passant per damunt de la tradició familiar. Joan vol dir “Déu és misericòrdia”. Aquell nen, Joan el Baptista, naixia amb un nom que era tot un programa de vida: fer de precursor del Messies Jesús tot anunciant per endavant aquest Déu que, primer de tot, és amor, compassió, misericòrdia. Avui aquestes paraules vénen també a nosaltres potser per a convertir-les en el nostre lema: que les nostres vides proclamin i anunciïn a tothom QUE DÉU ÉS MISERICÒRDIA. Jo també m’haig de dir JOAN!