dimecres, 1 de juny de 2016

LA VIDA SEGONS DÉU

Dimecres, 1 de juny de 2016
Sant Justí, màrtir
2 Tm 1, 1-3.6-12/Sl 122/Mc 12, 18-27

Hi ha frases a l’Evangeli que sovint són d’aquelles que mereixen escriure’s en lletres grosses, de bona cal·ligrafia, i emmarcar-les. No per oblidar-les, sinó per a tenir-les presents com una jaculatòria, una pregària curta que, a força de repetir-la, va fent-se part de la nostra vida i, quan ens n’adonem, ja s’ha incorporat i ha anat configurant la nostra vida a allò que anàvem repetint.

La d’avui surt, com no, fruit d’una nova controvèrsia entre el que ensenya Jesús sobre la resurrecció i el que ensenyen els saduceus, el grup de la noblesa jueva, partidaris del statu quo amb els romans, que no hi creuen gens en ella. Ells li presenten un cas portat al límit: la dona casada set vegades i que suscita la pregunta ridícula dels saduceus: ¿De quin dels set serà l’esposa aquesta dona? Perquè tots set s’hi havien casat! És Jesús qui –sembla mentida–, ha de recordar les Escriptures als saduceus per dir-los: I pel que fa a la resurrecció dels morts, ¿no heu llegit en el llibre de Moisès, en el passatge de la Bardissa, que Déu li digué: “Jo sóc el Déu d’Abraham, Déu d’Isaac i Déu de Jacob?” No és Déu de morts, sinó de vius. Per tant aneu ben errats. Aquesta és per a mi la frase estrella també per a nosaltres avui: Déu no és un Déu de morts, sinó de vius!

Ara bé, el nostre Déu, que ÉS, que EXISTEIX, que ÉS CREADOR de totes les coses visibles i invisibles (com confessem en el Credo), que per això mateix sabem que ÉS FONT DE VIDA, ¿què significa per a nosaltres? ¿Quina conseqüència té per a nosaltres que Ell sigui Déu de vius? Se m’acudeixen algunes coses que són també per pensar-hi, per meditar-hi. Ell és el Déu viu i el Déu que crida a la vida. Hi ha una altra frase lapidària de Jesús que, aplicada a si mateix també ens ho recorda: Jo sóc el Bon Pastor... jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir. Per a mi la primera conseqüència és esguardar el meu entorn i admirar aquest gran desplegament de vida al meu voltant que lluita per fer-se pas, per presentar-se davant meu i parlar-me d’aquest Algú que l’ha creada. I aquest esguard, en la mesura que és net, esdevé un compromís també de vida, de tenir cura del creat, d’aquesta casa comuna que és el món on vivim. De saber valorar tot el que hi ha com un gran tresor que se’ns dóna, no per espoliar-lo, sinó per preservar-lo i fer-li donar fruit. Una segona conseqüència té a veure amb el meu proïsme. No puc oblidar que el gran compromís de Déu des dels inicis, des d’aquell Adam, on ets? del Gènesi, és omplir de sentit la vida de la humanitat sencera, rescatant-la de la buidor de l’egoisme inhumà, guarint-la de les seves mesquineses, per transformar-la en una gran fraternitat. Per això Déu s’ha compromès esdevenint, de veritat, el Déu-amb-nosaltres a través de la persona del Seu Fill, de Jesucrist, que s’ha fet un com nosaltres, llevat del pecat, i ha participat de la humanitat fins a experimentar la traïció i la mort per nosaltres. Aquest esguard també impedeix que resti plegat de mans davant tantes injustícies que fan de la vida, aquesta vida cridada a ser senzilla però plena, un infern per a tants. Aquest esguard nou, fet a través de la mirada de Jesús, del seu ensenyament, transforma l’estrany en el meu germà. I, en tercer lloc, no puc oblidar que el Déu de vius, si ho és com se’ns ha revelat que veritablement ho és, és un Déu que crida a una comunió, a una relació personal, ara i aquí, però també per sempre, a tots aquells que accepten que Jesucrist esdevingui el Cap d’aquest gran cos que som nosaltres, els qui creiem en Ell, aquest cos que és l’Església, la seva Estimada, malgrat les nostres moltes infidelitats.


El mateix Pau ens ho recorda en la primera lectura quan escriu a Timoteu: Pau, apòstol de Jesucrist per voler de Déu, que compleix en Jesucrist la seva promesa DE VIDA. Som cridats a la vida, a cuidar-la i a transmetre-la: la vida segons Déu.