dimecres, 29 de juny de 2016

CONVERTIR-NOS EN APÒSTOLS

Dimecres, 29 de juny de 2016
Sant Pere i sant Pau, apòstols
Ac 12, 1-11/Sl 33/2 Tm 4, 6-8.17-18/Mt 16, 13-19

Avui es podria dir que he començat el dia filosofant. Conversava amb una persona que està passant pel tràngol de veure com algú que estima molt es va acabant. I em comentava com l’altre dia es va sorprendre quan aquesta persona malalta li confessava: Saps que és el que més m’agradaria? I un pensaria que respondria: poder sortir a donar un volt, poder estar a casa tranquil·lament en lloc de l’hospital, potser amb algun amic... La resposta fou sorprenentment concreta: Poder anar al bany sola. Esperàveu aquesta resposta?

A mi i a la persona amb qui filosofava ens ha sorprès molt la resposta. De fet ha estat com el resort que ens ha portat a pensar en quantitat de coses que a les nostres vides donem per suposades, entre elles la mateixa salut, i que sols valorem quan ens manquen. Per exemple, no som gens conscients (necessitem un documental del National Geografic perquè ens ho faci veure), de la quantitat de microbis, virus i bactèries que estan a l’aguait per aprofitar-se de nosaltres per poc que ens baixin les defenses. I no som gens conscients de tot això perquè anem tirant. Sense fer res de forma voluntària i conscient, el nostre cos lluita aferrissadament contra tot aquest cúmul d’enemics que són al nostre voltant i que ni tan sols veiem. LA VIDA ÉS UN DO TOTALMENT GRATUÏT I IMMERESCUT. Però el donem per suposat. I quan el normal, que la invasió microbiana s’obri una escletxa en el nostre microunivers, es fa realitat ens sorprenem... Quan la veritable sorpresa, el veritable miracle, és que cada dia puguem obrir els ulls i portar la nostra vida que diem normal!

El que ens passa en la vida física té, crec, el seu paral·lel en la vida de la fe i en la vida espiritual. Els que avui som aquí estem acostumats a la nostra vida de fe. La donem com una cosa normal, perquè hem tingut la sort de créixer en un ambient favorable, en un moment de la història del nostre país on ser cristià (encara que fos a l’estil nacional-catòlic) es desenvolupava dins una bombolla protectora on tot al nostre voltant sonava a cristià. Però oblidem que la mateixa fe que tenim és un do. Ho anem veient ara quan ens trobem amb nens a la catequesi que no saben ni les pregàries més senzilles, quan els mateixos pares ja han perdut el costum de pregar i Déu és quelcom llunyà, Algú a qui es recorre per formalitzar situacions civils: bateigs, casaments o enterraments, però no en el dia a dia. Oblidem que el normal és també, que hi hagi tot un corrent que no pugui entendre el cristianisme i que fins i tot el vulgui deixar de banda o directament el persegueixi. Passava al principi del cristianisme, com hem vist a la primera lectura amb la mort de Jaume i l’empresonament frustrat de Pere, o en la segona lectura, amb un Pau que ja intueix que haurà de donar la seva vida o com ho podem veure en la persecució actual de tants germans arreu del món. Celebrar sant Pere i sant Pau és celebrar aquest do de la fe, una fe que canvia vides des de la vida d’un pescador arrauxat i poruc com era Pere, a la vida del gelós i perseguidor Pau, convertint-los tots dos en apòstols. Celebrar sant Pere i sant Pau és recordar també que l’Església només podrà anar fent camí, vencent obstacles, en la mesura que vagi creient, pregant i aprofundint més i més en el que significa aquella confessió de Pere: Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.


La nostra vida física és un do... la nostra fe també ho és. Si seguim filosofant com jo feia aquest matí no podrem més que donar gràcies a Déu per fer-nos conscients de la vida que tenim i per anar descobrint que aquesta sols pren sentit quan és una vida que serveix els altres, especialment els més desfavorits a qui la vida no somriu, a qui se’ls nega potser el mateix senzill viure. I també és donar gràcies a Déu per sant Pere, sant Pau, tots els sants, però també per tants i tants cristians anònims que amb les seves vides ens ensenyen que viure la fe en profunditat és anar esdevenint, de mica en mica, apòstols (enviats, emissaris) de Crist.