diumenge, 19 de juny de 2016

I VOSALTRES, QUI DIEU QUE SÓC?

Diumenge XII, 19 de juny de 2016
Za 12, 10-11;13, 1/Sl 62/Ga 3, 26-29/Lc 9, 18-24

Qui diu la gent que sóc, jo? Si per l’Evangeli d’avui no sabéssim que és Jesús mateix qui fa aquesta pregunta, ens semblaria la pregunta d’algú preocupat pel què diran, preocupat per la seva imatge, del que els altres pensen sobre ell. Però no ens consta que Jesús tingués problemes d’imatge, ni que estigués gens preocupat pel que deia la gent d’Ell (i això que li deien de grosses, com ara golut i bevedor o pitjor encara: blasfem).

Més aviat aquesta pregunta sobre el que els altres pensen sobre Ell sembla una pregunta retòrica que introdueix, davant els deixebles que l’han vist pregar durant una bona estona, la pregunta clau: I vosaltres, qui dieu que sóc? Aquesta sí que és, diria jo, la pregunta que preocupa a Jesús i crec que no tant pel que fa a Ell (Ell prou que sap qui és, no necessita gens, com sovint nosaltres erròniament fem, de l’opinió dels altres per refermar la personalitat), sinó pel que fa als deixebles: la seva fe, les seves conviccions i, amb aquestes, tot el sentit de llurs vides, que ben aviat es veuran posades a prova.

Pere, com sempre, pren la paraula tot responent: El Messies, l’Ungit de Déu. Curiosament l’Evangeli de Lluc no té paraules d’enhorabona per a Pere del tipus: Molt ben dit, Pere, l’has encertada o com trobem en un altre Evangeli (Mt 16, 17): Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho ha revelat ni la carn ni la sang, sinó el meu Pare del cel... Sinó que Jesús de seguida hi posa un correctiu, perquè l’encertada conclusió de Pere amaga una ambigüitat: de quina mena de Messies estàs parlant, Pere? Jesús no deixa lloc al dubte, el Messies que Ell ve a encarnar és el següent: El Fill de l’home ha de patir molt: els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l’han de rebutjar, ha de ser mort, i ressuscitarà el tercer dia. Per això aquell qui vulgui anar darrera d’un Messies com aquest, Si algú vol venir amb mi –diu Jesús–, que es negui ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi, la salvarà. Aquestes paraules vénen a refermar aquelles del profeta Zacaries a la primera lectura, un text que sentim durant la Setmana Santa: Miraran aquell que han traspassat... i un doll d’aigua abundant rentarà els pecats i les immundícies de la casa de David i dels habitants de Jerusalem. Cal que el Messies pateixi, perquè aquest doll d’aigua de vida brolli dins nostre.


Aquestes paraules de Pere, aquesta confessió de fe en Ell com a Messies, és quelcom que Diumenge rere Diumenge fem en recitar o cantar el Credo. Tenim el perill, en repetir-les mecànicament, que oblidem el que impliquen que les mal interpretem com li va passar a Pere mateix: seguir Jesús té un preu, potser no és directament el martiri com en altres llocs ho està sent per a milers de germans nostres, però implica anar contracorrent, implica no estar a la moda, implica ser incomprès, ridiculitzat, deixat de banda... però aquells que el seguim, ni que sigui amb moltes imperfeccions, experimentem el mateix que el salmista ens deia avui: L’amor que em teniu val més que la vida. Per això no podem callar, per això no podem deixar de confessar-lo i de servir-lo.