Dimecres, 13 de gener de 2016
Sant Hilari de Poitiers, bisbe i
doctor de l’Església
1 Sa 3, 1-10.19-20/Sl 39/Mc 1,
29-39
Jo certament tinc consciència, oh Déu Pare
omnipotent, que el deure principal de la meva vida és que tota paraula meva i
tot sentiment meu s’adreci a vós. Amb aquesta claredat s’expressa el Sant que celebrem, venerat com a
Pare de l’Església tant per Catòlics Romans com per Ortodoxes, en el seu llibre
Tractat sobre la Trinitat.
M’ha semblat
que era una bona manera de celebrar aquest Sant, defensor de la divinitat de
Jesús davant dels arians que la negaven i que li va costar l’exili en una
ocasió, per recordar-nos que la nostra fe no està basada només en coneixements que podem guardar en la
nostra memòria, sinó en experiències
fetes d’una relació tu a tu amb el nostre Déu.
Les lectures
que la litúrgia ens proposa avui ens ajuden a veure que, de sempre, la fe que
professem no és només un paquet de
coneixements que subscrivim més o menys tàcitament (tot i que hem de tractar de
cultivar la nostra fe també en el terreny dels coneixements, és a dir, saber
què i per què creiem el que creiem); sinó que també és el cultiu pacient d’una profunda relació
que en el cas de Sant Hilari quedaria expressada en aquesta presa de consciència que agafa tota la
seva vida: tot el que diu, tot el que sent, tot el que viu. La història del
jove profeta Samuel ja és, des d’abans del seu naixement, la història d’un Déu
que respon a la pregària d’una mare afligida, per això el nom mateix del seu
fill constata que ha estat escoltada per
Déu (és el que significa Samuel).
I és Elí, el sacerdot, qui aconsella al jove Samuel quina és la disposició que
ha de tenir davant la crida repetida d’aquest Déu que encara no coneix: Si et torna a cridar, digues-li: “Parleu,
Senyor, que el vostre servent us escolta”.
Jesús, tal i
com ens el presenta l’evangelista Marc avui, també és el Déu-que-es-relaciona. No només quan el veiem ben de matí cercant de
fer, per mitjà de la pregària, la voluntat del Pare del cel; no sols amb la
seva reacció davant la gent que el busca quan diu: Anem a d’altres llocs, als pobles veïns, i també hi predicaré, que
aquesta és la meva missió; sinó també en aquest senzill gest de Jesús amb
la sogra de Pere: Ell li va donar la mà,
i la va fer llevar. Jesús és el Déu de les
distàncies curtes, el Déu proper.
Avui estem
de sort, perquè l’Eucaristia és el lloc privilegiat per escoltar Jesús, per
relacionar-nos d’una forma especial, íntima i propera, amb Ell i, a través
d’Ell, amb el Pare. De retrobar-nos amb els seus gestos i la seva manera de fer
i de donar-se, perquè mica en mica, amarant-nos de la seva manera de ser i de
fer, les nostres vides puguin anar prenent consciència, com li passà a Sant
Hilari, que són TOTES D’ELL.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada