diumenge, 17 de gener de 2016

LES NOSTRES VIDES SÓN TOTES D'ELL

Dimecres, 13 de gener de 2016
Sant Hilari de Poitiers, bisbe i doctor de l’Església
1 Sa 3, 1-10.19-20/Sl 39/Mc 1, 29-39

Jo certament tinc consciència, oh Déu Pare omnipotent, que el deure principal de la meva vida és que tota paraula meva i tot sentiment meu s’adreci a vós. Amb aquesta claredat s’expressa el Sant que celebrem, venerat com a Pare de l’Església tant per Catòlics Romans com per Ortodoxes, en el seu llibre Tractat sobre la Trinitat.

M’ha semblat que era una bona manera de celebrar aquest Sant, defensor de la divinitat de Jesús davant dels arians que la negaven i que li va costar l’exili en una ocasió, per recordar-nos que la nostra fe no està basada només en coneixements que podem guardar en la nostra memòria, sinó en experiències fetes d’una relació tu a tu amb el nostre Déu.

Les lectures que la litúrgia ens proposa avui ens ajuden a veure que, de sempre, la fe que professem no és només un paquet de coneixements que subscrivim més o menys tàcitament (tot i que hem de tractar de cultivar la nostra fe també en el terreny dels coneixements, és a dir, saber què i per què creiem el que creiem); sinó que també és el cultiu pacient d’una profunda relació que en el cas de Sant Hilari quedaria expressada en aquesta presa de consciència que agafa tota la seva vida: tot el que diu, tot el que sent, tot el que viu. La història del jove profeta Samuel ja és, des d’abans del seu naixement, la història d’un Déu que respon a la pregària d’una mare afligida, per això el nom mateix del seu fill constata que ha estat escoltada per Déu (és el que significa Samuel). I és Elí, el sacerdot, qui aconsella al jove Samuel quina és la disposició que ha de tenir davant la crida repetida d’aquest Déu que encara no coneix: Si et torna a cridar, digues-li: “Parleu, Senyor, que el vostre servent us escolta”.

Jesús, tal i com ens el presenta l’evangelista Marc avui, també és el Déu-que-es-relaciona. No només quan el veiem ben de matí cercant de fer, per mitjà de la pregària, la voluntat del Pare del cel; no sols amb la seva reacció davant la gent que el busca quan diu: Anem a d’altres llocs, als pobles veïns, i també hi predicaré, que aquesta és la meva missió; sinó també en aquest senzill gest de Jesús amb la sogra de Pere: Ell li va donar la mà, i la va fer llevar. Jesús és el Déu de les distàncies curtes, el Déu proper.


Avui estem de sort, perquè l’Eucaristia és el lloc privilegiat per escoltar Jesús, per relacionar-nos d’una forma especial, íntima i propera, amb Ell i, a través d’Ell, amb el Pare. De retrobar-nos amb els seus gestos i la seva manera de fer i de donar-se, perquè mica en mica, amarant-nos de la seva manera de ser i de fer, les nostres vides puguin anar prenent consciència, com li passà a Sant Hilari, que són TOTES D’ELL.