divendres, 22 de gener de 2016

Einstein


Fa poc ha sortit publicat un estudi de J. Manuel Sánchez sobre Einstein, el gran físic que descobrí la llei de la relativitat. El llibre, tanmateix, no parla de descobertes científiques, sinó bàsicament de la persona i del seu entorn més immediat. Gràcies al llibre, descobrim que Einstein va tenir un fill, Hans Albert, que tenia atacs d’ esquizofrènia. Albert Einstein, el seu pare, el va tancar en un centre i, passat un temps, no el tornà a visitar. Sabem també que Einstein es va casar i el matrimoni es va trencar i que després es tornà a casar. La relació amb la segona esposa tampoc fou un èxit. Amb les dues esposes fou infidel. S’han conservat cartes d’ell que així ho mostren. La relació amb els seus fills sempre va ser freda i distant. Einstein  ha estat un dels més grans científics, un dels homes que ha fet més grans aportacions a la ciència, i a la vegada va ser un gran pensador i el científic que més va influir en la política i en la societat del seu temps. Amb tot, aquest home no va saber gestionar la seva vida familiar ni amb els més pròxims.
A nosaltres, sense ser Einsteins, ens pot passar el mateix. Parlem de tot i donem lliçons de tot, però la gran assignatura pendent és la relació amb els que tenim més a prop: la família, la comunitat, els veïns, els amics, els companys de feina...
L’Evangeli ens mostra el Déu de la proximitat, el Déu de les coses concretes, de la quotidianitat. L’Evangeli de Joan comença des de l’inici, des de l’eternitat: més “amunt” no podia anar. Diu: “Al principi existia la Paraula, la Paraula estava en Déu, la Paraula era Déu”.  Tot seguit, però, aterra i toca de peus a terra tot dient: “i la Paraula es va fer carn, habità entre nosaltres i entre nosaltres plantà el seu tabernacle”. Aquest aterrar no empetiteix el Fill, que sempre és al si del Pare, sinó que el concreta.
Al segon capítol, l’evangelista Joan ens presenta com Jesús comença la seva vida pública. Ho fa en un poblet, en la boda d’una humil família a qui se li acaba el vi, segurament perquè els ingressos de la família no donaven per a més. Maria mira, és ben concreta, no s’allarga amb grans discursos. Diu a Jesús: “no tenen vi” i, després, adreçant-se als qui servien: “Feu el que Ell us digui”. Del miracle només se n’adonen els qui servien.  Concret, discret, humil.
El text acaba dient: “Així Jesús manifestà la seva glòria”. D’aquesta glòria, d’aquesta manifestació només se n’adonaren “els qui  servien” i els qui el seguien, els seus deixebles.
A través d’aquell gest  senzill, quotidià i concret, es deixava entreveure, es manifestava, baixava el cel a la terra. Es complien humilment, però realment, les Escriptures.  Allò esdevenia un compliment  de realitats amagades i pregones. L’aigualida vida de l’home, sense significat, ni horitzons, ara, en Jesús, podia transformar-se en vi de l’alegria. S’entreveia l’acompliment de les paraules del profeta Isaïes: “ja no et podran dir més la desolada... A tu et diran “Jo me l’estimo”, “El teu Déu estarà content de tenir-te com el nuvi està content de tenir la núvia”. En Crist això és així, però només ho veu “aquell qui serveix”, aquell “que el segueix”. Els qui volen ser servits o no es volen moure, no veuen res. Per a aquests, tot és opac.
És el mateix que ens passa a nosaltres. Parlem de tot, sentenciem de tot, però la vida quotidiana ens sembla avorrida, buida. I, malgrat tot, és en aquesta vida de cada dia on Déu es fa present. És aquí, en la família, l’Església, el treball, els amics. En el concret és on Jesús transforma l’aigua en vi, però només ho veu el qui serveix , el qui el segueix. Aquí és on es mostra l’autèntica intel·ligència. Els Einsteins de la proximitat, ens cal que tot servint, tot seguint Crist, vegin l’Invisible i beguin del vi de Déu i ens ajudin a transformar la nostra aigualida vida en vi fort de Déu. D’Einsteins científics, de tant en tant en necessitem un, però d’Einsteins que desconnectin bombes, creïn vida i facin alçar els ulls al cel, en necessitem a milers.