dimecres, 17 de juliol de 2013

UNA VEU FAMILIAR

Dimecres, 17 de juliol de 2013
Ex 3, 1-7a.9-12/Sl 102/Mt 11, 25-27

Explica un Midraix (comentari rabínic de la Torah, el nostre Pentateuc) sobre el text de  l’Èxode que acabem d’escoltar que, quan Déu va voler revelar-se a Moisès, qui encara era un novell en això de fer de profeta, Déu es digué: “Si em revelo a Moisès en una veu tronadora, l’espantaré. Si ho faig per mitjà d’un xiuxiueig, no em sentirà. Què va fer Déu? –es demana l’autor–, Déu parlà Moisès amb la veu del seu pare, així Moisès va respondre: “Aquí em teniu, pare, què voleu de mi?”. I Déu el va respondre: “Jo no sóc el teu pare. Jo sóc el Déu del teu pare. M’he dirigit a tu amb una veu familiar perquè no tinguessis por.”

M’agrada pensar en Déu com aquesta veu familiar. En primer lloc, perquè expressa aquest desig de Déu de voler-se comunicar amb nosaltres. És Déu i, en principi, com a tal, res no hauria de fer-nos pensar en un Ésser Superior i Transcendent que tingués cap necessitat de comunicar-se amb nosaltres. De fet, podria comportar-se perfectament com els humans ho fem tan sovint amb les rates de laboratori quan les posem en un laberint i mirem què fan i com reaccionen davant diverses situacions programades. De fet hi hagué un corrent de pensament, el Deisme, que creia fa no fa això mateix: hi ha un Déu creador, però un cop feta aquesta feina Déu s’ha desentès de tot plegat. Però la nostra fe, la fe en Jesús, la fe de l’Església que poua també en aquesta antiga fe bíblica jueva, ens parla de Déu com a persona, algú que té una voluntat, que parla, que es comunica i, sobretot, que no és aliè a tot allò que ha creat, sinó el seu origen i qui el sosté amorosament. I, en segon lloc, perquè aquesta veu familiar és també una prova d’algú que cerca de parlar-nos al nostre nivell. És la gran intuïció de l’autor d’aquest Midraix: un Déu que es preocupa de no fer por, de no aterrar, però també que sap trobar la manera de fer-se escoltar. És més: que vol de nosaltres una resposta.

Les paraules de Jesús, la seva vida, els seus gestos, són cabdals per als cristians. De fet ells són la llum amb què il·luminem aquestes antigues històries de la religió d’Israel, per entendre-les, per cercar el seu significat profund més enllà de la lletra i per comprovar també com, sovint, Jesús, tot explicant-les o vivint-les, les depassa carregant-les d’un nou sentit. Jesús en l’Evangeli d’avui, amb aquest esclat de joia i lloança al Pare, recorda efectivament que Déu s’ha revelat i que ha volgut fer-ho a la seva manera: no als doctes i intel·ligents, als savis o als entesos, sinó als senzills. També l’Evangeli ens recorda que ningú no coneix veritablement el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar. Ell, Jesús, el Crist ressuscitat, és la Paraula definitiva que ens parla com ningú del Pare.

Avui, però, ens podríem equivocar pensant quina sort la de Moisès escoltant la veu de Déu venint d’aquella bardissa que el foc no consumia, quan tindrem davant els nostres ulls un miracle encara més excels: Déu fent-se petit en forma de pa, que vol venir dins nostre per fer de nosaltres un sagrari, per fer de nosaltres una bardissa inflamada del seu amor des d’on la veu de Déu arribi als altres.