Translate

divendres, 8 d’agost del 2025

La salvació dels justos i la perdició dels enemics (Diumenge 19)

“El vostre poble esperava la salvació dels justos i la perdició dels enemics”. Ho afirmava el llibre de la Saviesa respecte el poble d’Israel quan sortia de l’esclavatge d’Egipte, quan era evident qui era l’oprimit i qui era l’opressor. La lectura també referia l’aliança establerta al mont Sinaí, amb compromisos per les dues parts: Iahvè protegiria Israel castigant els seus adversaris i els israelites “es comprometeren a observar aquesta llei divina”. Tot plegat queda teològicament molt clar si no esguardem la realitat actual, sempre més complexa, on l’actual poble d’Israel està majoritàriament emplaçat en un territori i constituït en un estat; amb força militar per defensar-se sense esperar la protecció divina; amb criteris que determinen qui són els justos a salvar i qui són els enemics a destruir; amb grans partidaris, amb grans detractors i amb grans silencis sobre les seves accions militars a Gaza, Líban, Síria, Iran i Iemen. El debat està servit, però aquí no toca fer-lo.

La carta als Hebreus oferia el testimoniatge dels pares i les mares de la fe, dient: “L'Escriptura ha guardat la bona memòria dels antics, perquè havien cregut”. Gràcies a la fe, com repeteix el capítol una vintena de vegades, els antics venceren tota mena de dificultats, sempre albirant un futur posat a les mans de Déu i cercant una pàtria i una ciutat celestial, allunyades dels conflictes i els interessos de les pàtries i les ciutats terrenals.

L’evangeli de sant Lluc explicava un discurs de Jesús als seus deixebles exhortant-los a la confiança i a posar el cor en les realitats celestials més que en les terrenals, en les coses que omplen l’esperit i el cor i no en les que omplen la panxa i la vanitat. Per això els diu: “Veneu els vostres béns i distribuïu els diners als qui ho necessiten. Feu-vos bosses que no s'envelleixin, aplegueu-vos al cel un tresor que no s'esgotarà.” Jesús també exhorta als deixebles a no relaxar-se ni abaixar els braços en la seva vivència de fe i ho fa amb la paràbola del cap de casa que sempre està atent als lladres que la volen assetjar. També els exhorta a no aprofitar-se del seu estatus amb la paràbola del servent que abusa dels altres servents i s’aprofita dels béns del seu amo per viure folgadament. De fet, la irresponsabilitat i la descura dels creients en la vivència de fe prové sempre de posar el cor on no toca. Jesús ho deia ben clar: “On teniu el vostre tresor hi tindreu el vostre cor.” Si el nostre tresor és la fe, el nostre cor estarà sempre desvetllat i atent a mantenir-la activa. Així de clar. O no...

divendres, 1 d’agost del 2025

Què en treu l'home? (Diumenge 18)

“Què en treu l'home de tot esforç i de tot el neguit amb què treballa sota el sol?” La pregunta, que sacseja la consciència, prové de l’autor del llibre de l’Eclesiastès, també citat com a Cohèlet. L’atreviment i la provocació d’aquest autor que es fa passar pel rei Salomó com a estendard de la saviesa, vol fer-nos pensar en el sentit de la nostra existència. Hem nascut només per a treballar? Valen la pena els nostres esforços per tirar endavant? De fet, els maldecaps i les ocupacions no ens deixen temps per a pensar en el sentit de tot plegat, que l’autor qualificava de “vanitat i més vanitat” en el sentit que tot és aparença i inconsistència. Però responem a les provocacions de l’Eclesiastès amb les seves declaracions finals que no apareixen en la lectura: Déu és l’únic consistent i creure en ell dona sentit a la vida, que cal viure amb humilitat i tocant de peus a terra.

La carta als Colossencs continuava amb els arguments de la primera lectura, però ho feia amb un to exhortatiu adreçat a creients cristians: “cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu; estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra”. El fragment de la carta continuava dient que fem morir tot allò que és vanitat i que ens enganxa a la terra, dificultant que enlairem la nostre ment, el nostre cor i el nostre esperit vers Jesucrist, que ens ha fressat el camí vers Déu i ens espera en el seu punt d’arribada.

L’evangeli de sant Lluc tractava el mateix tema en forma de litigi entre dos germans, quan un d’ells acudeix a Jesús perquè resolgui el conflicte a favor seu. Jesús talla de rel la petició i adverteix amb contundència els qui l’escoltaven: “Vigileu! Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses, perquè ni que algú tingués diners de sobres, els seus béns no li podrien assegurar la vida”. Quin mal que ens fan aquestes paraules de Jesús! No són fàcils de compaginar quan es lluita per tirar endavant la família o per viure una vellesa amb dignitat. Per fer-se entendre, Jesús explica la paràbola de l’home ric que fa càlculs per conservar bé els seus grans guanys i viure tranquil quan, de sobte, li arriba el moment de traspassar i de donar comptes del què ha fet. Quina paràbola més real i de la qual nosaltres en som els protagonistes ens agradi o no. Però Jesús ens ensenya que, malgrat costi, la veritable riquesa no és la dels guanys humans sinó la de fer-se “ric als ulls de Déu”.  Aquí no tenim excusa, tots sabem com fer-ho.