diumenge, 2 de març de 2014

DE QUI SOM SERVIDORS?

Diumenge VIII, 2 de març de 2014
Is 49, 14-15/Sl 61/1 Co 4, 1-5/Mt 6, 24-34


El consumismo se ha convertido en la “nueva religión” del hombre moderno. La meta absoluta consiste en poseer y disfrutar (doctrina dogmática). Para ello es necesario trabajar y ganar dinero (ética y méritos). Los practicantes acuden fielmente a su compra semanal (precepto de fin de semana). Se viven con devoción intensa las grandes fiestas (Navidad, Reyes, vacaciones, bodas, día del padre, de la madre...)... ¿Cómo liberarnos de esa esclavitud si vivimos creyendo ser libres?

Aquestes paraules de José Antonio Pagola (El camino abierto por Jesús. Mateo, 4a edició, PPC, Madrid, 2010, pàg. 81), comentant el text evangèlic d’avui, són d’una gran lucidesa. Els homes i les dones d’avui no ens hem adonat d’aquest canvi de religió, senzillament perquè pensàvem que havíem fet enrere tota submissió a un Ésser Dominant que ens havien ensenyat a veure com Algú que ens feia la competència, quan no directament la guitza; que havíem deixat enrere també tota mena de superstició. Però el cert és que hem deixat una religió que vivíem com alienadora per caure de quatre grapes en una religió que és viscuda com alliberadora, quan òbviament no ho és. Com bé diu en Pagola: Com alliberar-nos d’aquest esclavatge si vivim creient que som lliures? La resposta, sembla, és que mentre seguim creient-nos lliures... malament rai, perquè mai no serem conscients de la nostra esclavitud.

Les lectures d’avui semblen voler corregir aquesta miopia que tenim. D’una banda el text d’Isaïes, escrit en circumstàncies d’angoixa i de perill per al poble d’Israel, ja sigui per la imminència de la deportació a Babilònia o ja dins d’aquesta experiència amb un país desfet i conquerit, és colpidor. En aquestes circumstàncies el pensament del poble és lògic: El Senyor m’ha abandonat, el meu Déu s’ha oblidat de mi. Però, ¿quina és la resposta que el profeta dóna de part de Déu? Creus que una mare s’oblidarà del nen que té al pit, i no s’apiadarà del fill de les seves entranyes? Però, ni que alguna se n’oblidés, jo no m’oblidaria mai de tu. Ens ho creiem això? Creiem de veritat que som fills i filles d’un Déu que té entranyes de mare i que mai no s’oblidarà de nosaltres? Reflexionar i aprofundir sobre aquesta característica del nostre Déu, que Jesús mostrà acollint especialment els pecadors, hauria de fer-nos canviar la perspectiva de les coses, no disfressant-les, però sí mirant-les amb una mirada esperançada.

Jesús, a l’Evangeli, ens ajuda a donar el pas següent, tot i recordant-nos també aquest camí de la confiança en Déu: El vostre Pare celestial sap molt bé la necessitat que en teniu. Busqueu per damunt de tot el Regne de Déu i ser justos tal com ell vol, i tot això, us ho donarà de més a més. El pas a donar és adonar-nos que sols hi ha dos camins: servir Déu o servir el Diner. Dit d’una altra manera: ser lliures o ser esclaus. Perquè el problema de què parla Jesús, aquest neguit pel menjar, pel beure, pel vestir, revela que el problema no és posseir aquests béns, sinó ser posseïts per ells, que esdevinguin el centre de les nostres curtes vides, que siguin, en paraules de José Antonio Pagola la nostra nova religió, la religió d’acumular i d’excloure l’altre.

I encara més, la pregunta de Jesús al començament de tot plegat: no val més la vida que el menjar, i el cos, més que el vestit?, penso que és una manera de fer-nos veure la facilitat que tenim de caure en la preocupació per les coses secundàries i fugisseres, malbaratant les importants. Perquè si darrere de les coses secundàries perdo la salut i el sentit de viure... ¿de què em serveix el menjar, el beure, el vestit, el luxe, l’aparentar, la posició, la fama...?


En aquest Diumenge abans de Quaresma farem bé de deixar-nos convidar a fer aquest canvi de perspectiva, a aquesta conversió del nostre cor per seguir Jesús amb un cor renovat per la Seva Paraula i per la Seva Presència enmig nostre i així la gent, com diu sant Pau, no vegi en nosaltres més que uns servidors de Crist. Que així sigui!