dissabte, 10 de novembre de 2012

Viudes i pobres (Diumenge 32)

Dues viudes assumeixen el protagonisme de les lectures dominicals. D’ambdues es subratlla la capacitat de fer almoina malgrat la seva precarietat. La viuda de Sarepta de Sidó buidà el pot de farina i la gerra d’oli per coure un panet pel profeta Elies, i la viuda del temps de Jesús tirà dues monedes de les més petites al tresor del temple de Jerusalem.
Però els relats no mencionen els seus noms, qui sap si per subratllar que una vídua pobra acostuma a passar desapercebuda, com encara passa avui, especialment a les grans ciutats. Si haguessin estat viudes riques les escenes haurien estat diferents. Per exemple, la viuda de Sarepta no hagués anat a recollir llenya ni s’hagués preocupat de coure panets a un profeta pidolaire, perquè algú ho hagués fet en lloc seu. Igualment la viuda del temple, que aniria al recinte del tresor ben acompanyada  d’alguns mestres de la llei devoradors dels seus béns, que haurien lloat calorosament el seu gest confiant que, tard o d’hora, els cauria alguna cosa a ells.
Però si la viuda de Sarepta hagués estat rica no s’hagués trobat amb el profeta Elies, ni l’hagués acollit a casa seva, ni tampoc, poc després, el profeta no li hauria ressuscitat el fill mort. De forma semblant la viuda del temple: la seva generositat hagués passat desapercebuda i no hauria commogut al mateix Jesús.
La generositat que brindem enmig de la necessitat té un valor incalculable no només als ulls de Déu, també als ulls humans. Així ho visqué el profeta Elies que correspongué a la dona amb els seus dons profètics; així ho percebé Jesús que reconegué i exalçà la grandesa de lliurar dues monedes. Malgrat no sapiguem els seus noms, aquestes dues vídues pobres han passat a la història com un testimoni de dignitat i de fe, i segles després continuem llegint, evocant i aprenent del seu gest.
Els humans ens pensem que per passar a la història hem de fer coses grans, però els relats bíblics ens ensenyen que la dignitat i la fe dels senzills i dels humils ultrapassen la història humana per formar part de la veritable història: la que Déu escriu del seu puny i lletra.