dilluns, 26 de novembre de 2012

QUINA MENA DE REI?

Pantocràtor. Reproducció de Laura Alberich
al Convent dels Caputxins d'Arenys de Mar

Diumenge  XXXIV, 25 de novembre de 2012
Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món
Dn 7, 13-14/Sl  92/Ap 1, 5-8/Jn 18, 33b-37


En llegir els textos d’avui un necessita situar-se una mica, prendre distància. Quasi sembla que cal fer-se una d’aquelles preguntes metafísiques com la de “Què fou primer, l’ou o la gallina?”. Pregunta aquesta, d’altra banda, molt interessant, perquè quan un veu que arriba a un atzucac s’adona que cal plantejar la pregunta d’una altra manera.

Amb el concepte de “Rei”, aplicat a Déu, ens passa, penso, com quan li apliquem el concepte de “Pare”. Què passa? Doncs que per entendre Déu com a Pare, per començar, el que un té més a mà és la seva experiència de la paternitat (ja sigui perquè ha estat pare; ja sigui perquè n’ha tingut, de pare i, si no l’ha conegut o no n’ha tingut, l’ideal de pare que un s’ha pogut fer, perquè alguna “idea de pare” en tenim). Però fent això ben aviat ens adonem que estem entrant en un terreny perillós. Perquè si la meva experiència de la paternitat ha estat positiva, oli en un llum, la imatge de Déu que tindré serà bona... però si no... de Déu, com a Pare, no en voldrem saber res. I la pregunta de l’ou o la gallina aquí es pot repetir: és Déu com a Pare que il·lumina el concepte de paternitat humà o és la meva experiència de paternitat la que il·lumina el concepte de Déu com a Pare? L’atzucac està servit. Per sortir-ne penso que  hem d’anar a Jesús, a qui els evangelis presenten com a “Fill de Déu”, per veure de quina mena de “pare” estem parlant quan parlem de Déu.

Amb el concepte de “Rei”, com deia, passa el mateix. Tenim, penso que per sort, un text molt antic que per via negativa ens diu de quina manera Déu NO ÉS REI. És el text més antimonàrquic que podem trobar a l’Antic Testament: 1 Samuel 8. El context és el moment en què els israelites demanen al profeta i jutge Samuel que els doni un rei. Samuel prega a Déu i aquest li respon dient que molt bé, que els concedeix de tenir un rei, però vol que Samuel els adverteixi de com els governarà el rei que tindran: Prendrà els vostres fills perquè serveixin en els seus carros de guerra i perquè facin d’escorta davant la seva carrossa. Els prendrà per fer-los oficials que comandin mil homes o bé cinquanta. Els farà llaurar els seus propis conreus i segar els seus propis sembrats, i els farà fabricar les seves armes i els ormeigs dels seus carros de guerra. Us prendrà les filles com a perfumistes, cuineres i pastisseres. S’apropiarà dels millors camps, de les millors vinyes i dels millors oliverars per donar-los als seus cortesans, etc., etc., etc. El clam de Déu a Samuel és: No et rebutgen pas a tu, sinó que no em volen tenir per rei a mi.

Ja podem entendre que aquesta mostra és per dir-nos com NO es comportaria Déu amb el seu poble si l’haguessin escollit a Ell per rei. I els textos de la litúrgia d’avui abunden en mostrar-nos justament de quina mena de Rei estem parlant.

La segona lectura, la de l’Apocalipsi, ens parla clarament de Jesucrist (i l’ús d’aquest nom i no del més curt, Jesús, no és casual: és Jesús com a ungit, com a Crist, com a mort, ressuscitat i glorificat el qui és Rei). Però Aquest que és rei, ens diu l’escriptor de l’Apocalipsi, ENS ESTIMA I ENS HA ALLIBERAT. Hi ha quelcom que ha fet (alliberar-nos) i quelcom que segueix fent i farà (estimar-nos). Com ja podem intuir res a veure amb els reis antics ni amb els moderns.

El text de l’Evangeli, encara ens ho matisa més. Per a Joan l’evangelista, Jesús és rei a la creu. Encara més: la creu és el tron de Jesús Rei. I el text que avui hem escoltat, que pertany a la Passió, durant l’interrogatori davant Pilat, remarca la reialesa de Jesús. Jesús acabarà responent a la pregunta de Pilat: Per tant, vols dir que ets rei amb un clar: Teniu raó: jo sóc rei. Un rei que no té res a veure amb l’extorsió del feble, que no té res a veure amb una justícia parcial ni interessada, que no té res a veure amb treure profit del proïsme ni amb l’amiguisme típic entre poderosos. Sinó amb Algú que serà rei en tant que crucificat, en tant que donarà la seva vida en rescat per molts. Un rei que primer de tot serveix, no que cerca ser servit.

Acabem l’any litúrgic amb una imatge, la de Jesucrist Rei de tot el món o Rei de l’univers, que ens recorda que la història, com a història de salvació, apunta a aquesta recapitulació de totes les coses en Ell; però, sens dubte, per aquells que hem estat batejats en el seu Nom, és una crida a la responsabilitat de saber que de tal rei, s’espera també tals prínceps i princeses: s’espera homes i dones que el tinguem com a Rei de les nostres vides i com a model de servei i d’entrega als altres.