Is 10, 5-7.13-16/Sl 93/Mt 11, 25-27
Som estranys, els
éssers humans (començant per mi, el més estrany de tots, segurament!!!). Si
tenim la sort (i ara s’ha de dir així) de tenir una feina, la nostra vida sol
ser pautada per un horari, més o menys flexiu, on hi trobarem, a grans trets, l’hora de llevar-nos per anar a la feina,
l’horari laboral, l’hora de tornada a casa per dinar, la tornada a la feina, el
tornar a casa novament, el sopar, la parella, els fills, una mica de lleure i
l’hora d’anar a dormir... i a l’endemà “Sant Tornem-hi”. Una mena de ritual
que sembla cíclic (pot semblar repetitiu fins a la sacietat) i quotidià (fins a
semblar monòton, mecànic, sense sentit).
Però, això és tot? No,
ben cert que no. Els éssers humans som estranys perquè no vivim la vida només
“mecànicament”. Dintre d’aquest espai que podríem anomenar “un dia qualsevol en
la nostra vida”, no tot està “programat” com en aquella pel·lícula que es deia
EL SHOW DE TRUMAN, ni molt menys! La sorpresa
(agradable o desagradable) es pot presentar en qualsevol moment i en formes ben
diverses: una trucada inesperada d’algú
de qui feia temps que no en sabíem res; la notícia de la malaltia greu d’algú
que estimem; l’experiència de quedar-nos de la nit al dia sense feina; la
lectura d’un llibre que ens ha resultat apassionant; aprovar un examen, sortir
d’una prova, o entrar-hi; enamorar-nos... són coses que trenquen totalment
aquesta quotidianitat, aquesta sensació de tenir-ho tot “apamat” i ens tornen a
la realitat, ens diuen que la vida és
quelcom més que pur mecanicisme.
I encara hi ha més,
encara som més estranys els éssers humans... perquè no som éssers autòmats, no
som robots, hi han també els nostres sentiments, les nostres passions, els
nostres canvis d’humor. Ben cert que poden haver circumstàncies externes que
poden fer-nos trontollar i canviar l’humor i la vida; però, també hi ha en el nostre
“sac de ser persona” tot allò que som
realment, el que creiem ser i no som, el que ens agradaria ser i potser no ho
serem mai, el que hem rebut, el que hem après, el que estimem, el que rebutgem,
els nostres prejudicis, les nostres ignoràncies, les nostres pors... i una
llarga llista que no acabaria mai... I tot això es barreja en una combinació
diferent cada dia que posem el peu a terra per llevar-nos i començar la
jornada. Ben estranys i ben complicats. Al cap i a la fi, una meravella (dit
sense ironia)!
Tot això ho pensava
aquest matí quan llegia les lectures de la missa d’avui. Per una banda m’ho ha fet
pensar el text d’Isaïes. El profeta-poeta
posa en boca de Déu aquest retret que hem escoltat: Ai dels assiris! Són la vara amb què jo pego, el bastó amb què jo
castigo... però ells no ho veuen pas així, els seus propòsits no són aquests...
Per Isaïes una cosa és el que Déu obra (en la seva sobirania, perquè es Déu
i pot fer el que vol), i una altra és el que el rei assiri creu que fa per
pròpia virtut. Com al rei assiri a nosaltres ens manca perspectiva de les coses. Ens pensem ser els “reis del
mambo”, que ho maneguem tot com volem, i la realitat és que podem ser esclaus
dels nostres interessos més egoistes sense adonar-nos.
I també ens manca humilitat. Què és o no és la voluntat de Déu? Quin paper hi
juga Déu en totes les coses que passen o ens depassen? Sens dubte que cercar
una resposta clara a tot això és ficar-nos en un atzucac. No tenim receptes. No
podem entendre què ve de Déu i què ve de nosaltres amb prou nitidesa... perquè
Déu no ens considera robots i normalment no fa res que no compti amb nosaltres.
Però també m’han
sorprès les paraules de Jesús avui. Primer perquè irrompen com un esclat de
joia i de lloança: Us enalteixo, Pare,
Senyor del cel i de la terra... després dels retrets contra Corazín,
Betsaida i Cafarnaüm (evangeli d’ahir dimarts) i d’haver dit que Ell mateix no
ha vingut a portar la pau, sinó l’espasa (evangeli de dilluns). Una lloança, un
esclat de joia després dels retrets, què estrany i què bonic: encara hi ha
esperança!
I en segon lloc perquè,
fent això, Jesús ens encara amb una altra realitat amb la qual potser no hi
comptem tant: la realitat del Regne,
que és l’obra de Déu en el nostre món, obra que es va fent, es va teixint, dins
la nostra mateixa quotidianitat amb nous colors, potser no amb colors cridaners,
però amb un teixit consistent, que dóna cos al teixit sencer de la nostra vida:
perquè heu revelat als senzills tot allò
que heu amagat als savis i als entesos.
Esperonats per aquest
Déu que en Jesús encara vol revelar-se, demanem-li en la nostra Eucaristia de
saber tenir un cor senzill, humil, receptor de tot allò que vol donar-nos. Ben
segur que la seva llum aclarirà les nostres foscors i canviarà la quotidianitat
en aventura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada