AIXECA'T!!!!

Diumenge XIII, 1 de juliol de 2012

Sv 1, 13-15; 2, 23-24/Sl 29/2 Co 8, 7.9.13-15/Mc 5, 21-43

“Déu no va fer la mort, ni li agrada que l’home perdi la vida” començava dient l’autor del llibre de la Saviesa. És tota una afirmació de principis, perquè a nosaltres mateixos sovint ens passa que mirem al nostre voltant i no és allò que primer vindria a la nostra ment de pensar.

El terrorisme latent encara en alguns països, les lluites intestines entre gent d’un mateix país (como ara la violència a Nigèria o a Síria), la corrupció política o econòmica en tants llocs, la violència que anomenem “de gènere”, la crisi econòmica en el nostre país... són signes de mort en la nostra vida social que ens poden portar a la desesperança, a pensar que poca cosa podem fer... ens cal, però, recordar que en aquests “signes de mort”, més que mai ens cal recuperar aquesta idea: “Déu no va fer la mort, ni li agrada que l’home perdi la vida”.

DÉU NO VA FER LA MORT. I això vol dir, primer de tot, que podem apropar-nos a Ell, font de Vida per a pouar en Ell allò que pot guarir les nostres limitacions, els nostres egoismes, les nostres mesquineses. La dona amb pèrdues de sang de l’Evangeli no és només una dona malalta en cerca de guarició física, és la dona que porta dotze anys ritualment impura, literalment: com si fos una leprosa que no pot apropar-se al temple a pregar ni a oferir sacrificis (justament allò que potser podria portar consol a la seva ànima turmentada) i havent-se d’amagar de tothom perquè tot allò que toqui (estris o persones) quedaran impurs al seu tacte. Guarint-la, Jesús no només restaura la seva salut, la restaura a la comunió amb Déu (si és que mai li havia faltat veritablement) i a la vida en la societat.

NI LI AGRADA QUE L’HOME PERDI LA VIDA. I això vol dir, primer de tot, reconèixer la feblesa de la vida, de tota vida, i també la seva vàlua immensa. Jaire, el cap de la sinagoga està desesperat, la seva filleta es mor i el seu darrer recurs és el Mestre. Quan arriben a casa el desenllaç temut s’ha fet realitat. La jove és morta. No hi ha res a fer. Però Jesús bandeja d’allà els sorollosos i els qui es planyen, resta només amb els pares i tres deixebles. Allà, en la intimitat, Jesús revela que sols en Ell la restauració i l’esperança són possibles. Guarint la jove, en una societat on els nens i nenes sols comptaven com a patrimoni familiar i per assegurar que el patrimoni no es perdés en el futur, Jesús fa més que restaurar la salut i donar vida, revela que cap persona és menyspreable, que tota vida compta.

“Déu no va fer la mort, ni li agrada que l’home perdi la vida”. Esperonats per aquest Déu de vida i de vida a desdir, participem d’aquesta Eucaristia, escoltem la seva veu que també ens diu a nosaltres “AIXECA’T”.

Podem perdre la vida... però amb Ell la vida pot omplir-se de sentit, d’esperança de futur. Ell pot transformar els nostres límits en oportunitats de creixement; la feblesa, en el descobriment de noves forces; a descobrir que es pot viure compartint i donant-se en comptes d’una vida regida pel consum i el tancament.

Escoltem la seva veu. Sí, també a nosaltres, íntimament, ens diu “AIXECA’T!!!”