dissabte, 22 de gener del 2011

Vaig néixer nu (Cròniques sarrianenques 32)

La conversa tracta del tema habitual: trobar feina, la que sigui. Però la seva situació ho fa molt més difícil. La condició de penat gairebé li impossibilita l’obtenció del permís de residència i de treball i, per tant, l’accés a una feina en les mateixes circumstancies que la resta. L’única sortida laboral és el treball il·legal o, en el pitjor dels casos, tornar a l’activitat delictiva. Aquesta és la crua realitat dels immigrats indocumentats que compleixen una condemna a la presó, els quals, malgrat aspirin a tenir una vida digna, en queden exclosos.

Però ell insisteix i reivindica –amb raó- una feina com a element fonamental per la seva reinserció, com la solució a tots els seus mals. El seu raonament és definitiu: vol guanyar-se la vida treballant com ho feia abans. És l’únic que li cal i que no ho troba. La crisi encara subratlla més aquesta dificultat. Li insinuem, com ho fem amb tots, el retorn al seu país i amb els seus, però això és quelcom que ningú no contempla. Només hi ha una possibilitat de retorn per a un immigrat: amb el cap ben alt.
Intentem revifar el seu descoratjament i la seva frustració, però sense amagar-li la crua realitat. Insistim que es tracta d’esperar l’oportunitat, de cercar el miracle que, alguna vegada, s’esdevé, però li repetim que la clau de volta de tot plegat és l’obtenció dels papers.
Cansat d’escoltar aquest argument tan suat dels papers i fart de sentir-se un zero a l’esquerra ens respon amb una sentida impotència que ens deixa palplantats: “Yo no naci con papeles, yo nací desnudo”.
La seva resposta ens ha tancat la boca. El treball és un dret fonamental, però no per a un "indocumentat" que ha estat a la presó.