“Jesús no anà a viure a Natzaret sinó a Cafar-Naüm”. Aquest canvi de domicili ressenyat per l’evangeli no és quelcom anecdòtic. La Natzaret del temps de Jesús era un poble aïllat en la part inferior d’un cercle de muntanyes i Cafar-Naüm era un pas obligat dels qui transitaven per la Via Maris, l’autopista d’aquell temps que unia Egipte i el Mediterrani amb Damasc i l’Orient. La mudança de Jesús a Cafar-Naüm respondria al desig d’irradiar el seu missatge en totes direccions gràcies a la ruta principal i als camins secundaris de la Via Maris. Ens ho corrobora el mateix evangeli quan diu: “Des d’aquell temps Jesús comença a predicar”.
A partir d’aquest moment Jesús es converteix en un “jueu de frontera”, però la seva originalitat no rau en ser un predicador itinerant, que ja n’hi havia; ni tampoc en anunciar un missatge genuí, car seguia el discurs dels antics profetes que exhortaven a la conversió i anunciaven una intervenció divina; tampoc pretendria fundar cap religió, sinó que el judaisme obrís portes i integrés els jueus “no practicants” i els pobles “propers” que vivien en aquelles terres.
Jesús anà decidit a l’encontre dels qui habitualment no es va al seu encontre. Començà per la recerca de deixebles, quelcom inconcebible, car eren els aspirants a deixeble els qui demanaven al mestre d’anar amb ell i no al revés. El motiu de la crida era clar: “Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes”; pescadors dels allunyats del judaisme; pescadors dels qui eren a la frontera del judaisme; pescadors dels qui sempre es queden sense peix.
Per això Jesús habità lluny de Jerusalem, a la Galilea, una terra fronterera, lloc de passatge i amalgama de cultura jueva, grecoromana i oriental. Però no s’instal·là en una ciutat pagana com Tibèria, o Sèpforis, Cesarea de Mar o Cesarea de Felip: allí hagués quedat engolit per una manera diferent de veure i de viure la vida. Jesús anà a una localitat jueva que rebia constants influències de totes direccions. Aquest era el seu habitat geogràfic, religiós i cultural; un habitat no gaire diferent del nostre.
La nostra terra també és zona de fronteres geogràfiques, ètniques, culturals i religioses. Es tracta d’un lloc privilegiat pels nous “cristians de frontera” que vulguin agafar el relleu d’aquelles il·lusionades generacions de les dècades postconciliars dels anys seixanta i setanta, que anaven a l’encontre de tothom predicant -no un cristianisme nou-, sinó un cristianisme de portes obertes i integrador dels pobres, integrador dels qui estaven allunyats, integrador dels qui se sentien als límits o exclosos de la frontera eclesial.
Però han passat les dècades i aquells cristians de frontera han girat el cap i han vist que les fronteres s’han replegat, quedant al descobert i sense suport, qüestionats per la institució eclesial, menystinguts pels immobilistes, incompresos pels pocs que pugen al darrera i, per arrodonir-ho, manipulats pels qui no volen fronteres de cap mena per envair-ho tot amb la seva falsa pluralitat. Però la institució eclesial necessita la gosadia dels cristians de frontera per arribar a tothom i, alhora, els cristians de frontera necessiten la prudència de la institució eclesial per no quedar-se sols. Uns i altres han de vetllar que les distàncies no siguin tan grans que provoquin trencaments.
L’Església i la societat catalana necessita nous cristians de frontera que sàpiguen irradiar la Bona Nova com ho fa de forma extraordinària l’edifici de la Sagrada Família, un edifici de frontera cristià i català, aglutinador incessant de cristians, de creients i de no creients d’arreu del món. La bellesa arquitectònica, de marcada inspiració religiosa, esdevé un discurs creïble, respectable i atraient que mercès a la visita del papa ha quedat requalificat. Calen pedres vives catalanes que també facin un discurs creïble, respectable i atraient que esdevingui per a tots “una llum que resplendeix per als qui vivien al país tenebrós”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada