Investidures (Baptisme del Senyor 2011)

Fa quinze dies i escaig que presenciàvem la investidura del nou president de la Generalitat. L’acte va tenir tres moments principals. Primer, el discurs d’investidura. El segon moment va se l’elecció. Per últim, tingué lloc la cerimònia d’investidura. Doncs veurem com les lectures d’avui també tracten del mateix, però no d’investidures humanes, sinó divines.

En la lectura del profeta Isaïes hem escoltat un discurs d’investidura pronunciat per Déu mateix, que presenta solemnement el seu candidat: “Aqui teniu el meu servent, de qui he pres possessió, el meu estimat, en qui s’ha complagut la meva ànima”. Es tracta de l’anomenat “Servent de Jahvè”, escollit per Déu per desplegar un sòlid programa de govern: portar el dret a les nacions amb fermesa, no cridar ni alçar la veu, no trencar ni apagar allò que és feble, ser aliança del poble, ser llum de les nacions, tornar la vista als cecs, alliberar els empresonats. En el cas d’aquest Servent de Jahvè, l’elecció ha estat prèvia, i la cerimònia i el discurs d’investidura eren una sola cosa.

Si algú volgués buscar les pessigolles diria que el president de la Generalitat ha estat votat, i el servent de Jahvè és designat a dit. Per a un no creient és tracta d’una imposició mancada de sentit democràtic. Per a un creient és tracta d’una llarga campanya de preparació, feta de coneixences mútues i de diàlegs constants: “T’he cridat bondadosament, et prenc per la mà, t’he configurat”.

Passem a l’escena evangèlica del baptisme de Jesús. La podem resumir com una cerimònia d’investidura –divina- amb un brevíssim discurs final –diví- que proclama l’elecció. Primer de tot, Joan Baptista reconeix i manifesta la grandesa del candidat: “Com és que tu vens a mi?”. Són els prolegòmens. Després del bateig els cels s’obren, l’Esperit de Déu baixa com un colom, una veu parla del cel: es tracta d’una litúrgia celestial que solemnitza el moment i que subratlla la seva transcendència.

“Aquest és el meu fill, el meu estimat, en qui m’he complagut” és el discurs d’investidura i l’elecció. Són unes paraules clares i cenyidíssimes que descriuen el candidat: és el fill de Déu, és el seu estimat, és el seu escollit. Com en el cas d’Isaïes podriem qüestionar el modus procedendi de l’elecció, aparentment sobtada i que sembla anul·lar la llibertat humana. Aquesta no és la manera de funcionar del Déu bíblic.

En l’escena veiem un Jesús adult -trenta anys diu la tradició-, que celebrant religiosament el Shabat, participant en les pregàries sinagogals i en les festes de pelegrinatge a Jerusalem, resant les múltiples pregàries diàries que acompanyen un jueu pietós com ell seria, Jesús va descobrint qui és i què ha de fer.

L’escena del baptisme és la confirmació de tot plegat, la investidura divina de Jesús, el candidat més adequat que Déu pugui oferir a la humanitat. Un candidat preparat, format, disposat i ressuscitat. Només cal creure, assumir i seguir el seu programa, no de govern, sinó de vida.