diumenge, 18 de juliol de 2010

No es pot tapar la boca als qui se senten cristians (Diumenge 16)

No se puede tapar la boca a los que se sienten nación”, deia el president Zapatero fa pocs dies. No volem valorar el contingut d’aquesta proclama sinó subratllar que no és una frase espontània i improvisada. Es tracta d’una frase de laboratori, creada perquè circulés destacadament pels mitjans de comunicació. I així ha estat. És una frase molt intel·ligent, que acusa a uns, dóna un cop a l’espatlla a altres, i converteix al qui la diu en arbitre de la situació.

El Vaticà hauria de contractar algun d’aquests bons publicistes creadors de frases incisives i atractives com la citada. Així quan presentés els seus documents, com el recent sobre els delictes més greus, tothom quedaria encantat, enlloc de provocar l’activació de les canonades mediàtiques anticlericals, inactives durant setmanes gràcies a les proeses de la Roja. L’objectiu de la canonada no han pogut ser les duríssimes noves prescripcions contra els delictes sexuals, però sí altres prescripcions que, poc intel·ligentment, i qui sap si per estalviar paper, han posat en un mateix document.

Captivats per la frase presidencial, gosem adaptar-la per respondre a les habituals desqualificacions mediàtiques: “No es pot tancar la boca als qui se senten cristians”. I ho diem en català perquè hi ha catalans que així ho pretenen, que cerquen la mínima ocasió per posar-nos en evidència i a més, aconseguint que ens sentim culpables. És el que, semblantment, fa Marta amb la seva germana Maria en l’escena evangèlica: posar-la en evidència davant del mateix Jesús: “Digueu-li, si us plau, que m’ajudi”. El problema és que si Maria –sentint-se culpable- hagués reaccionat ajudant-la, Jesús s’hagués quedat sol. Per això ell la defensa, accentuant el valor del seu gest, que ha estat més intel·ligent, més delicat i més genuí que els tràfecs de Marta.

La nostra societat, com Marta, alhora que ens demana col·laboració ens posa en evidència. Moltíssims cristians, sentint-nos culpables, ens aixequem dels peus de Jesús i ens posem a fer coses. Però no reeïxim a silenciar les queixes socials i, de retop, anant darrera els seus neguits infinits acabem neguitejant-nos també nosaltres. Però el pitjor és que hem abandonat allò que ens caracteritza: estar, com Maria, asseguts als peus del Senyor escoltant la seva paraula.

Maria, que aparentment sembla una encantada i una badoca, resulta que ha escollit la part millor, segons diu Jesús. Aquesta opció per una aparent passivitat irrita a Marta. Nosaltres procurem imitar a Maria, la petita. Al menys, si hem de ser qüestionats, que sigui per fer el que és més genuí, no per perdre el temps fent la gara-gara als altres.