Herències (Diumenge 18)

“Mestre, convençeu el meu germà que es parteixi amb mi l’herència”. Es tracta de la petició d’un home desheretat. Demana a Jesús que influencii el seu germà hereu perquè comparteixi alguna cosa del patrimoni familiar. Jesús, malgrat li digui “Bon home”, es nega a fer-ho. Aquest tipus de problemes manifesta que no l’atènyen. En una paraula, Jesús treu pilotes fora, i a més, pronuncia un discurs moralista sobre l’ambició de posseïr diners.

Els evangelis, habitualment ens mostren un Jesús acollidor de les demandes que li fan i sensible a les necessitats de la gent. Sí que, en el cas de la dona cananea es fa pregar una mica, o en alguns debats dialèctics respon amb duresa, però normalment és sol·licit i amatent. Per què no ho és amb aquest home desheretat, qui sap si condemnat a la pobresa a causa d’aquesta negativa d’intercedir per ell?.

El tema de les herències, en aquells temps com avui dia, és quelcom molt, però que molt delicat, per no dir delicadíssim. Ben segur que, en les nostres pròpies famílies o en famílies properes, hem viscut com els germans s’enemisten i arriben a trencar les relacions per aquest afer. Mirat fredament, és tristíssim que l’ambició de diners provoqui discusions i baralles entre els que hem mamat dels mateixos pits; que hem compartir el mateix sostre, l’habitació i la roba; que hem jugat i crescut plegats.

Més enllà d’apassionaments i casuïstiques que ho redueixen tot al terreny de l’anècdota -un àmbit on la subjectivitat és la reina i l’ego és el rei-, maldem per ser més reflexius i asserenats. Preguntem-nos: d’on ens surt aquesta fretura tan poderosa pel diner, que ens deshumanitza i ens converteix en éssers sense escrúpols ni valors...? És desmoralitzador comprovar com la condició humana, tan plena de possibilitats, és capaç simultàniament, de caure tan baix deixant-se arrosegar per aquestes cobejances.

“Vanitat de vanitats, tot és en va” ens respon, aparentment escèptic i desanimat, el llibre de l’Eclesiastès. Escarrassar-se per tenir i deixar una gran herència és un afany inútil ens diu Cohèlet, el portaveu del poble. També ho expressa Jesús en la paràbola de l’evangeli: el sense sentit de reunir tresors per a un mateix.

Si els llaços de sang no poden neutralitzar l’ambició pel diner, sí que ho poden fer els llaços de la fe i la religiositat, que estructuren uns valors i els mantenen ferms sempre que la mirada i el cor estiguin enlairats vers Déu. Sant Pau ho repetia constantment a la segona lectura: “Cerqueu allò que és de dalt”, “estimeu allò que és de dalt”.

Hi ha tanta vanitat a la nostra vida que ens fa infeliços i que cal saber bandejar! Hi ha tanta plenitud en Déu que cal saber descobrir i aprofitar!