dimarts, 8 de juny de 2010

Reflexions des de l'Oviedo

Sí, el títol està ben escrit. No són reflexions des d'Oviedo, ciutat que encara no he tingut el plaer de visitar, sinó des de l'Oviedo, és a dir, fra Lluís Oviedo, un frare franciscà de València que ensenya a Roma i ens va fer una xerrada als caputxins de Catalunya sobre el tema "Brots d'esperança de la vida religiosa en una Europa secularitzada". Aquest professor, en els darrers anys, s'ha dedicat a investigar, sobre el terreny i amb estadístiques fiables, com és que, en un clima general de manca de vocacions, algunes congregacions i realitats de vida comunitària cristiana atrauen un cert nombre, a vegades considerable, de persones.

Les conclusions dels seus estudis, en realitat, no fan més que confirmar algunes coses que es veuen bastant a simple vista. En general, són comunitats que utilitzen signes externs, com l'hàbit; que cuiden molt les celebracions litúrgiques i la vida de pietat (sovint, però no sempre, amb un estil molt "clàssic"); que tenen un discurs molt valoritzador de la pròpia identitat; que manifesten amb insistència la seva comunió amb la jerarquia de l'Església, molt especialment amb el Sant Pare. Certament, les diferències amb la manera de fer "postconciliar", o, si més no, amb les tendències que aleshores resultaven més visibles, són òbvies. No voldria entrar ara aquí en valorar aquests canvis, que miro de prendre com a simples fets objectius. Però en aquests dies he anat fent les meves pròpies reflexions, i les voldria compartir.

En primer lloc, cal agrair un estudi d'aquestes característiques. Estem acostumats a discursos que parteixen de qüestions de principi abstractes i després volen baixar a la realitat. En aquest cas, l'intent és seguir el camí invers, partir de la realitat i intentar llegir-hi quines són les necessitats o inquietuds que manifesta.
No seria honest esquivar la pregunta sobre el per què de l'èxit d'aquestes opcions. Alguns qualifiquen el nostre temps de postmodernitat, en el sentit que s'haurien deixat de banda les grans opcions del pensament modern. Jo estic més d'acord amb els qui parlen d'hipermodernitat, en el sentit que s'ha fet una popularització d'aquest pensament que no té en compte els seus límits. I quins són aquests límits? Bàsicament que no es pot portar la crítica fins a les seves darreres conseqüències, ja que aleshores la raó humana sense fonament. És el que en els documents de l'Església sol ser anomenat "relativisme".

Si a aquesta hipermodernitat, que no sap posar aturador a la constant crítica de tot i a la relativització absoluta, hi sumem que molts dels nostres infants, adolescents i joves creixen amb els pares malauradament molt més absents del que ells mateixos voldrien, i prenent els seus models d'una televisió únicament preocupada per l'audiència i un internet que no té filtres de cap mena, comprendrem la necessitat que poden (que podem!) sentir de referents que es vegin, que es palpin, que es presentin aparentment sense ambigüitats i amb decisió.
Cal prendre nota d'aquesta necessitat. En la nostra Església ens hem habituat a un discurs exclusivament centrat en les coses essencials de la fe (no entro aquí a discutir si hem encertat en discernir quines són). Però ens costa entendre que, a l'hora de transmetre la fe a les noves generacions, cal alguna cosa més. Exceptuant casos concrets, no se'ls pot demanar directament la maduresa de copsar el que és essencial i engrescar-s'hi. Cal acceptar que, discurs i actuació, ha de cuidar alguns detalls, secundaris si es vol, però que, d'una manera o altra, comuniquen, molt especialment quan la fe està encara tendra. I aquesta responsabilitat és de tots, ningú no pot sentir-se'n deslliurat.
En segon lloc, però, voldria fer ressaltar que també aquest discurs, i fins les mateixes estadístiques, és una construcció intel·lectual i, per a la vida cristiana, té els mateixos perills que qualsevol altra abstracció. Quins són? Penso en els sants que, al llarg de la història, han donat origen a moviments o congregacions que han renovat i reconfigurat l'Església. Certament que són persones amb una intuïció clara del món on viuen. Però no comencen ni per un tractat de teologia ni per un estudi de camp. Si no m'equivoco, l'aventura comença sobretot en el propi interior. Comença en el moment en què la pregària se'ls revela com alguna cosa més que l'expressió de la pròpia vida interior, quan descobreixen, de la mà de la Sagrada Escriptura i dels sagraments de l'Església, la presència interior del Ressuscitat que parla i obre perspectives noves.
Certament que cal prendre nota d'aquestes reflexions, però convertir-les en principis i aplicar-los servilment possiblement no portaria enlloc. Per una banda, el tracte directe amb la realitat posa de manifest desitjos, anhels i dificultats que les estadístiques no aconsegueixen de reflectir. Quan s'obre el món interior de les persones, ens adonem que hi ha moltes possibilitats per explorar que no es poden quantificar. Per l'altra, començo a pensar que el camí correcte per actuar normalment va de dins cap enfora, partint d'aquella veu que és a l'origen de la pròpia vocació i dóna sentit i inspiració a tota la vida. Personalment em sento content del que he viscut i visc en la vida religiosa, i l'experiència em porta a creure que és una de les maneres de viure més boniques que poden existir.
Aleshores, per què ens costa tant proposar-la als altres? Vivim en un món que ens titlla de passats de moda, d'irracionals o de paràsits amb molta facilitat. En aquest context, ens costa acabar-nos de refiar del valor i la bellesa d'allò que ja vivim i de l'experiència de Jesucrist que n'és el fonament. Hem pensat que es tractava de canviar les formes, quan de fet no se'ns accepta per una qüestió de fons: la nostra vida es basa en la fe en Déu, i no s'entén sense ella. Precisament perquè el nostre món viu d'esquena a Déu, la proposta de la nostra forma de vida, la preocupació per ser vehicle de la seva crida, hauria de ser sentida com una necessitat urgent.