He pecat (2Sam 12,13) - Diumenge onzè durant l'any C

Una de les experiències que, com a prevere, trobo més impressionant, és el sagrament de la reconciliació, el que solem anomenar la confessió. Certament que no es pot dir que tingui moltes oportunitats d’experimentar-ho. Si hi ha un sagrament que ha tingut mala premsa és precisament aquest, i són pocs avui els qui s’hi acosten. Sobretot tinc l’oportunitat de fer-ho amb els infants que han de fer la Primera Comunió. En ells trobo normalment una gran sinceritat i una manera molt planera i directa de dir el que no han fet bé. Però el que realment impressiona és quan això ho fa un adult, quan algú és capaç de dir, sense buscar excuses, que ha faltat contra el seu matrimoni, que ha jugat brut amb els diners o amb les persones, que ha mantingut per amor propi una distància o una tensió amb persones estimades, que ha avortat o ha afavorit un avortament, que sofreix una addicció que el manté a mig gas en el compliment dels seus compromisos com a pare o com a treballador, etc.

De fet, a vegades tinc la impressió que el pas de la infantesa a l’edat adulta sovint el vivim bàsicament com el progrés de la capacitat d’autojustificar-nos i buscar raons per no admetre el que hem fet malament. Les conseqüències d’aquesta manera d’actuar es veuen clares en la història de David i Betsabé, que la primera lectura ens posa al davant. El rei David comença desitjant la dona del seu veí, d’aquí passa a fer-la portar a palau, continuarà cercant el sistema de tapar el seu pecat i acabarà per fer matar el marit enganyat. És una dinàmica molt humana: la manca de decisió a l’hora d’admetre el propi pecat, la pròpia mala actuació, ens en fa esclaus, i ens fa entrar en una espiral que va de mal en pitjor. David retroba la seva integritat i la seva grandesa quan, davant de Natan el profeta, admet, senzillament i sense matisos, que ha pecat.

A l’evangeli, el fariseu Simó, que ha convidat Jesús, sembla dividir el món en dues seccions: els pecadors, com la dona que toca Jesús, i els qui no ho són, com ell, que sí que es creu en condicions de convidar a casa un profeta. Jesús respon d’una manera intel·ligent. En la seva paràbola no hi apareix cap personatge sense deutes: hi ha dos deutors, i cap dels dos no té res per a pagar. En aquestes condicions, en realitat, importa gaire que el deute sigui molt o poc? Sovint també nosaltres ens sentim com Simó, mirem la nostra vida i ens sembla que tot és transparent. Jesús ens suggereix que no ho devem haver mirat prou bé. També ens ho diu sant Pau: Ningú no és just per haver complert amb les obres de la llei. No és un principi abstracte; és un fet d’experiència. Més encara, negar les pròpies equivocacions, amagar-les, no voler-les veure, ens hi lliga, ens en fa esclaus, ens porta a repetir-les i, sovint, a empitjorar-les. La pròpia Església, com a institució, ho ha viscut, tal i com han posat de manifest els escàndols destapats en els darrers temps.

Potser en el fons ens passa com aquests comensals de Jesús, que no tenen prou fe per acceptar que hi pugui haver un perdó dels pecats. I aquest és, precisament, el gran missatge que porta Jesús: que l’amor de Déu és més gran que les nostres equivocacions, que Ell no es cansa d’allargar-nos la mà una vegada i una altra, d’alçar-nos de les nostres caigudes i de donar-nos empenta per seguir el camí del Bé. Però cal primer fer la dura experiència de reconèixer, sense pal·liatius, que ens hem equivocat. Possiblement és aquesta duresa el que ha donat mala premsa a la confessió en l’Església. Però l’experiència diu que, quan algú dóna sincerament aquest pas, se’n torna amb la certesa del perdó, i amb l’alegria i la força renovada que dóna haver experimentat que som estimats immensament, gratuïtament i sense condicionaments. És el que va creure i viure la pecadora de l'evangeli. I per això ella estimava molt.