"A poc a poc ens anem integrant" (Cròniques sarrianenques 1)

Ell era a la porta d’accés d’un pàrking. Portava roba de feina. Feia anys que no ens vèiem i la sorpresa del trobament ha estat mútua. Ha saludat en català, i malgrat barrejar-lo amb el castellà, volia demostrar, parlant-lo, els seus avenços. La conversa s’ha desenvolupat en català i ell aprofitava per anar dient frases fetes: “De mica en mica s’omple la pica”, “No es pot dir blat sinó està al sac i ben lligat...”. Volia fer notar, com a bon ucraïnès culte, en el seu cas metge otorrino i fisioterapeuta, que es manté despert intel.lectualment.

Després d’esperar quatre anys va aconseguir els papers i ara combina la feina de vigilant de pàrking amb la de fer massatges a domicili. Afegeix, orgullós, que també s’ha tret el carnet de conduir. Les “hores lliures” les aprofita per seguir estudiant amb l’esperança de poder homologar el seu títol de metge. La seva dona -també metge i ucraïnesa- sí que ha conseguit homologar el títol i ja fa tres anys que exerceix a Catalunya. El seu fill ja té tretze anys! Han deixat l’habitació en un pis compartit del Poble Sec i ara viuen en un pis de l’Eixample. Ha parlat d’hipotèques, de la crisi actual, de les notícies dels diaris... Amb un somriure confiat i serè afirma: “A poc a poc ens anem integrant”.

Recordo les dificultats dels seus primers anys, les feines més humils que amb coratge van assumir, els enganys i les pèrdues de diners que van patir per fer venir el seu fill a Catalunya, les dificultats de trobar una habitació on puguéssin viure els tres. Tot ha quedat esvaït amb el seu somriure tranquil.

El Regne i els regnes (Diumenge 17)

“Digue’m què vols que et doni?” –li preguntà Déu al rei Salomó. Això és el màxim que li pot esdevenir a un creient: la mateixa divinitat, irromp en la teva vida, i t’ofereix el que vulguis... La resposta de Salomó és definitiva: “Feu al vostre servent la gràcia de saber escoltar”. La versió orginal hebrea, més simple, però sempre més expressiva diu: “Doneu-me un cor que escolti”. Salomó no ha demanat llarga vida, ni riquesa, ni càstig als seus enemics: demana un cor que escolti, que és el mateix que dir un cor atent, un cor receptiu, un cor sensible, un cor obert.

Salomó, en la seva demanda, està fent quelcom difícil: pensar més en els altres que en ell mateix, i també no perdre el referent de Déu en el seu estatus reial. Dit altrament, i en llenguatge popular, a Salomó no li pugen els fums al cap, no s’aferra a la cadira –en aquest cas, al tron-, no perd el cap, no es llepa els llavis complagut. Per això la recompensa divina és extraordinària: “Et faré tan prudent i sagaç que no se’t podrà comparar”.

Un missatge molt semblant ens diuen les paràboles del tresor amagat i la perla fina per a explicar-nos com és el Regne de Déu; un Regne que és inaccessible quan ens busquem a nosaltres mateixos, quan no parem de mirar-nos el melic, quan vivim només centrats en els nostres problemes, quan mirem amb recel tot allò que no pertany al nostre regne personal.

Per trobar el Regne de Déu cal, en primer lloc, el mateix que Salomó: un cor atent, receptiu, sensible, obert. Només així trobarem aquest tresor i aquesta perla fina, difícils d’identificar si funcionem per la vida endurits, recelosos, altius i egoistes. En segon lloc, cal relativitzar el que un és i el que un té, els “regnes personals”, i posar-ho tot el funció d’aquesta descoberta, d’aquesta magnífica troballa: “l’home va a vendre tot el que té i compra aquest camp”, “anà a vendre tot el que tenia i comprà la perla fina”.

Les coses autèntiques demanen actituds autèntiques i gestos autèntics. El Regne de Déu, el més autèntic que l’ésser humà pugui experimentar, és accessible i assumible en l’ara i aquí de la nostra existència. Només cal un cor que escolti i jugar-s’ho tot a una carta. Perquè un hi creu...

Les crítiques profètiques (Dissabte 16)

Un tret característic dels profetes són les crítiques, enceses i saccejadores, al culte del temple de Jerusalem. La manca de moralitat, la idolatria, el ritualisme, un culte buit de contingut, són els seus principals arguments a l’hora de concretar les seves acusacions.

Això no vol dir que els profetes estiguin en contra del temple i del seu culte. Si el profeta Jeremies les engalta –com hem escoltat- amb tanta vehemència és, precisament, perquè reconeix el valor determinant del culte i del temple com a aglutinant i com a expressió màxima de la religiositat del poble d’Israel. Per això denuncia les manipulacions polítiques, econòmiques, morals i religioses que s’hi esdevenen: “¿Que el teniu per una cova de lladres, aquest temple que porta el meu nom?”, ens diu Jeremies amb uns mots que, segles després, són assumits per Jesús per a denunciar el mateix. Jeremies és, en definitiva, un purista, com tots els profetes.

Però el que fa més mal de Jeremies no és la seva crítica, sinó des d’on la fa. Déu li diu a Jeremies que es situi en la entrada del temple i que allí parli. Tots els qui entrin per aquella porta faran les seves pràctiques cultuals amb el ressó d’aquells mots. El destorb que això provoca és integral: físic, anímic, moral i espiritual.

Les crítiques que més ens molesten i que més ens afecten són les que ens fan els de dins, els del nostre costat, i no els de fora. Per això, no només el judaisme, sinó totes les religions, tractem amb més duresa i menyspreu els crítics interns que els externs. Jeremies, Jesús, i vides de sants i santes ens ho corroboren.

L'entranyable proximitat de Jahvè (Dijous 16)

Si el profeta Osees es caracteritza per utilitzar la metàfora esponsal per a explicar les relacions entre Jahvè i Israel, el profeta Jeremies utilitza quelcom semblant: la metàfora nupcial.

La primera lectura, junt amb el colpidor capitol 16, descriuen a Jahvè com un nuvi sol.licit i delicat, i a Jerusalem com una núvia enamoradissa que s’acaba tornant egoista i despreocupada com la seva mare Israel. De tal mare, tal filla, dirà el profeta.

Aquestes metàfores utilitzades pels profetes són d’una gran expressivitat i tenen la virtut de donar una gran càrrega d’emotivitat, i sovint de dramatisme, a l’hora d’explicar les relacions entre Déu i el poble d’Israel.

La intenció d’aquest llenguatge no és el lluïment oratori o literari, sinó expressar la cura, la fidelitat i la proximitat de Déu: el que teològicament definim com la immanència divina.

Ben sovint caracteritzem tòpicament el Déu de l’Antic Testament com un Déu llunya, inflexible, despietat. Res més allunyat d’aquestes entranyables metàfores profètiques.

La mística cristiana (Dimecres 16)

L’escriptor Josep Pla insistia que el secret d’una bona cuina consisteix en dedicar-hi temps, en no tenir pressa, en tenir paciència, tenacitat i bona voluntat. El mateix podriem dir de l’experiència mística.

L’experiència mística no s’improvisa. Calen, certament unes aptituds i dons personals, com santa Brígida, però no és cap patrimoni d’uns privilegiats. L’experiència mística és accessible a tot creient quan hi ha hores de dedicació a la pregària, al silenci i a la contemplació.

L’experiència mística és, en definitiva, saber mirar i gaudir intensament de les coses amb els ulls de la fe. La mística cristiana té un afegit: és saber mirar i gaudir intensament de les coses amb els ulls de Jesucrist. Per això el místic cristià és aquell que, com sant Pau, està plenament identificat amb Jesús: “Estic clavat a la creu juntament amb Crist”, “La vida que visc és Crist que viu en mi”. L’evangeli de sant Joan, amb un llenguatge més al.legòric, expressa el mateix amb la metàfora del del cep i dels sarments: “Estigueu en mi i jo en vosaltres” “Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit”.

El secret per a cuinar aquest suculent i exquisit plat místic és dedicar-hi temps, no tenir pressa, tenir paciència, tenacitat i bona voluntat.

Missatge dels profetes (Dimarts 16)

Quan escoltem textos profètics, com el de la primera lectura, tendim a sentir-nos desubicats: els noms, les imatges, les al.lusions, les comparances... ens sonen, de vegades, llunyanes.

Miquees ens parlava de Basan i de Galaad, llocs de bones pastures situats a la Transjordània, i que ara, pel que explica, ja no pertanyen a Israel. Per què aquestes referències, ens preguntem? Possiblement aquests noms són molt més que unes simples al.lusions a terres ufanoses i nodrides de bons ramats. Un viatge a aquell moment històric ens ajudaria a respondre l’interrogant.

Miquees es lamenta, en definitiva, de la realitat tan irrisòria que els toca viure, i també, del sentiment de llunyania de Déu. Per això evoca els temps antics, envoltats de prodigis i de la presència palpable de Déu, com s’esdevingué en l’alliberament d’Egipte. Miquees evoca també els orígens del poble, quan els patriarques Abraham i Jacob, receptius i confiats, foren omplerts de la benvolença i les benediccions de Jahvè.

Basan i Galaad ens queden lluny, però no la sensació d’irrisorietat. La convicció que Déu és capaç de transformar la realitat humana i la confiança en les seves promeses ens poden ajudar a viure el nostre present com un avui amarat de Déu.

Les arrels del Nou Testament (Dilluns 16)

Les referències al profeta Jonàs, als ninivites, a la reina de Saba, a Salomó mencionades per Jesús en l’evangeli de Mateu, ens permeten afirmar que els relats de l’Antic Testament eren, ja al segle I, un referent ineludible pel judaisme. Però no només els relats bíblics: també les diferents interpretacions i relectures del text que la tradició jueva havia anat fent posteriorment.

Jonàs, segons l’evangeli, apareix com el referent jueu de la conversió. Salomó apareix com el referent jueu de la saviesa. El salt teológic i hermenèutic esdevé senzillísim de fer i senzillíssim d’entendre: “Aquí teniu més que Jonàs!” “Aqui teniu més que Salomó!” Els dos personatges de l’Antic Testament esdevenen aquí, amb gran simplicitat, el fonament sobre el qual és construeix la identitat de Jesús. Per a explicar qui és Jesús, només dient que és més que Salomó i més que Jonàs, ja n’hi ha prou! El poble ja sap qui són. La seva significativitat en la història del poble d’Israel és inqüestionable, absoluta, sense fisures. Aleshores Jesús esdevé, segons Mateu, la Conversió en majúscules, la Saviesa en majúscules.

Per això la tradició cristiana, fidel al missatge neotestamentàri, no ha volgut mai deslligar-se de l’Antic Testament per considerar-lo un patrimoni religiós, teológic i espiritual del qual neix, de forma natural, el Nou Testament. Els Pares de l’Església, veritables mestres de fer lectures al.legòriques dels textos bíblics, ho feren indistintament de l’Antic i del Nou Testament. ¿Per què nosaltres, ens entossudim a posar barreres i recels a uns textos que han estat el fonament de la nostra teologia?

La religió és el jull del poble (Diumenge 16)

L’any 1843 apareixia la frase de Marx: “La religió és l’opi del poble”. Una frase comprensible en una societat religiosament asfixiant i defensora d’un poder polític sobirà. Una frase que ha esdevingut patrimoni del pensament marxista posterior que ha anat evolucionant en molts aspectes però, en el tema religiós, ha quedat tristament ancorat en aquesta frase. Una frase que, actualment, ja no té sentit en molts països, com a casa nostra, on queda desautoritzada per ella mateixa. Aprofitant el llenguatge de la paràbola de l’evangeli d’avui proposem actualitzar-la amb aquesta altra: “la religió és el jull del poble”.

Aquest és, en el fons, el pensament de la part més significativa de la nostra societat catalana. El debat social gira al voltant de com acotar -i també de com neutralitzar- el jull de la religió, del nostre camp de blat català. Hi ha els qui, com els mossos de la paràbola, més expeditius, no volen barreges: volen eliminar el jull sense contemplacions. Hi ha els qui, com l’amo dels sembrats, més moderats, o també més “políticament correctes”, accepten les barreges: alguns perquè no els molesten; altres qui sap si amb la intenció final de recollir el jull i cremar-lo.

Deixant el llenguage simbòlic, casualment ahir sortia als mitjans de comunicació que el PSC, en el seu congrés, es desmarcava dels postulats laicistes del PSOE, i defensava posicions més moderades respecte al paper de les religions en un estat laic. També casualment, el full dominical d’aquest diumenge i de diumenge passat parlen de laicitat i laicisme. Els partits polítics catalans, condicionats com tothom, per aquest pensament social que veu la religió com quelcom eliminable, s’adonen que la realitat és una altra, i discretament i subtilment, van retocant el seu discurs.

Però fixem-nos que hem fet una aplicació bastant inusual -o si voleu, provocativa- de la paràbola de l’evangeli, on el jull sembrat per l’enemic, els dolents, som precisament nosaltres. La nostra lectura habitual – o si voleu, tòpica- és que el jull, els dolents, és precisament aquest àmbit descregut amb qui convivim. I aleshores també apareixen els qui, com els mossos de l’evangeli, més expeditius, no volen barreges i condemnen a tothom. També hi ha els qui, més moderats, accepten les barreges, alguns amb por i resignació, altres amb confiança i convicció.

Però també podriem adaptar la paràbola del blat i del jull a l'àmbit intraeclesial, i citar amb claredat, l’inaudita realitat dels capellans pederastes de qui el papa Benet XVI, avergonyit, ha fet menció aquests dies a Austràlia. Aquests capellans estaven discretament barrejats amb el blat però, amb el temps, han quedat en evidència. Es mereixen, sense cap dubte, ser separats, però no amb la fúria excloent dels expeditius, sinó amb la moderada sensibilitat de l’amo del sembrats que, com deia la primera lectura: “sou moderat en les sentències i ens governeu amb tota consideració”, i també dèia: “els justos han de ser humans amb tothom” i “doneu ocasió de penedir-se dels pecats”.

Per últim, la paràbola és aplicable també a la nostra realitat interior, on blat i jull conviuen, de vegades, barrejats i sense adonar-nos-en. Però les reaccions expeditives i impulsives no porten enlloc. La moderació, el seny, la confiança i la paciència ens portaran, sempre, a discernir clarament el blat del jull. En tots els àmbits.

Llavors que reboten (Diumenge 15)

Seguint el llenguatge metafòric de la paràbola del sembrador, si haguéssim de definir quin tipus de terreny és la societat catalana respecte a la paraula de Déu, podriem proposar el ciment armat. La realitat social catalana ha format, respecte a la religió, una capa ben gruixuda de ciment armat on les llavors que se sembren pràcticament reboten. No tenen ni possibilitats d’entrar! menys de germinar! i menys encara de créixer! La sensació és que això no hi ha qui ho canviï, que no hi ha res a fer i, resignats, diem “Que Déu hi faci més que nosaltres!”.

I així és! Déu hi fa més que nosaltres! Això és el que ens diuen les lectures d’avui amb imatges camperoles: que els designis divins acaben, tard o d’hora, amb o sense la col.laboració humana, portant-se a terme. Això és un missatge intencionadament esperançador i estimulant. La primera lectura, del profeta Isaïes, posa en boca de Déu quelcom definitiu: “la paraula que surt dels meus llavis no tornarà infecunda, sense haver fet el que jo volia i haver acomplert la missió que jo li havia confiat”. Tots responiem, en el salm: “la llavor caigué en bona terra i donà fruit”. L’evangeli, igualment, acabava dient que, malgrat els terrenys, les llavors sembrades sempre acaben donant fruit: cent, o seixanta, o trentat. Déu apareix, en aquests textos bíblics, caracteritzat com un bon pagès, confiat en les capacitats germinadores de la seva bona llavor, confiat també en les capacitats germinadores dels éssers humans.

Per això no hem de desinflar-nos davant d’aquesta dura, espessa, desmoralitzant capa de ciment armat, perquè la seva inexpugnabilitat acabarà, tard o d’hora, cedint. Tots tenim visualitzada la imatge d’una petita planta o de l’herba que brolla, inexplicablement, en un racó de qualsevol superficie dura. L’aigua de la pluja va filtrant-se i obrint petitíssimes escletxes que permeten, posteriorment, que les llavors germinin i creixin. Tots sabem també què passa quan no es té cura d’aquestes superficies dures. L’aigua i la vegetació acaba, sempre, passant factura i menjant-s’ho tot.

Per això, els afanys humans per a mantenir inexpugnable aquesta capa de ciment són perquè, en el fons, hi ha la profunda consciència de la seva pròpia vulnerabilitat.. I el seu gruix va en consonància amb la por que aquestes llavors religioses puguin realment germinar i créixer, transformant el paisatge, la vida i el cor de les persones.

En el fons, aquesta capa de ciment és un mecanisme de defensa que evidencia la pròpia feblesa, la pròpia buidor, la incapacitat de donar respostes que omplin i que donin sentit a la vida. Per això se la protegeix amb consignes que demonitzen la religió i que els mateixos creients acabem empassant-nos: que la religió és quelcom innecessari, manipulador, repressor, de baix sostre, superat, estricte.

Malgrat les aparences, les llavors no reboten. Malgrat les aparences, el ciment armat no és inexpugnable. Malgrat les aparences, continuem donant fruit, potser ara trenta, però continuem donant fruit, que d’això és tracta... “Qui tingui orelles, que ho senti”.

Humils de cor (Diumenge 14)

Els humans, dones i homes, tendim a entendre la vida com si fos un gran escenari on, sigui com sigui, cal pujar i actuar. Dins d’aquest mega-escenari i, segons les nostres possibilitats, intentem situar-nos en el nivell més alt possible. Això implica proveïr-se (o “carregar-se”) d’un vestuari i d’unes comoditats concretes, adoptar un estil i uns costums definits, tenir unes relacions socials i un cercle d’amistats específic... I com més alt sigui el nivell assolit, més protagonisme, més popularitat i més vistositat adquirirem. Serem els referents de tothom, encara que ens toqui patir alguna moció de censura.

Un cop superada l’empenta inicial per pujar a un determinat nivell de l’escenari, arriben els problemes, arriba el neguit. Ara cal mantenir el lloc, cal mantenir la posició, cal mantenir l’estatus aconseguit. I allò que inicialment era un anhel i una il.lusió acaba convertint-se en un esclavatge, en un pes feixuc i opressor. Podem acabar vivint en una autèntica gàbia d’or construïda tenaçment per nosaltres mateixos!

Les lectures que hem escoltat van en direcció totalment oposada. Utilitzant la imatge de l’escenari, les lectures ens proposen que ens convertim en uns senzills espectadors. En lloc d’afanyar-nos a pujar en un escenari irreal, on tothom gasta moltes energies per fer creure que és real i autèntic, se’ns diu que ens quedem, reposadament, en el pati de butaques. De vegades gaudint, de vegades plorant, de vegades criticant, de vegades patint, de vegades mirant benèvolament el que veiem. Aquesta opció, inicialment mal vista, perquè tots volem ser protagonistes i no pas espectadors, és més autèntica i toca més de peus a terra. Qui està en el pati de butaques té la llibertat de marxar si no es troba a gust, cosa que no pot, ni vol fer, qui està dalt d’aquest escenari irreal.

Quan Jesús diu a l’evangeli “Veniu a mi els qui esteu cansats i afeixugats”, està dirigint-se a tothom que, conscient o inconscientment, està fart d’aguantar el tipus en aquest escenari i de fer el numeret en aquesta comèdia absurda. Quan Jesús afegeix “que jo us faré reposar” ens està convidant a baixar al pati de butaques i a gaudir lúcidament de la vida. Quan ens diu “feu-vos deixebles meus que jo sóc benèvol i humil de cor” ens està dient que la vida no consisteix en pujar en un escenari, sinó en gaudir, tot el que es pugui, de la gran quantitat de coses positives i petites que ens envolten, sense perdre el temps en afanys buits i que acaben deixant mal gust de boca i insatisfacció. Quan El Senyor arrodoneix això dient que “aleshores trobareu el repòs que tant desitjàveu” no ens diu que ser benèvol i humil de cor sigui anar a l’encalç d’utopies, ens parla de fer opcions de vida ben definides: gaudir d’una elaborada vida interior o viure de cara a la galeria; assumir humilment i lúcidament els propis límits o optar per la insatisfacció permanent; optar, com ens deia Pau, per les coses de la carn o per les coses de l’Esperit.

Això, com bé diu Jesús, no ho entendran ni ho acceptaran mai els savis i els entesos, els qui ocupen el nivell més destacat de l’escenari. Fins i tot, convençuts i amb mil arguments, ens faran creure que ells tenen raó i que ells són els autèntics models. Ens faran sentir que som uns passius i uns covards, i que el nostre model, Jesús, ara ja no serveix.

Optar per seure al pati de butaques sols ho poden entendre i assumir els senzills. És allí on trobarem, assegut i somrient, a Jesús.

Pol.len i reflexió

Les abelles, mentre xuclen el nèctar de les flors per elaborar la mel, amb les potes del darrere, adherents i en forma de cassola, recullen el pol.len del voltant que, pastat amb nèctar i amb mel en forma de boletes multicolors, és emmagatzemat en el rebost del rusc com a aliment.

De retruc, part d’aquest pol.len transportat per l’abella va caient i contribuint a la pol.linització. Un meravellós treball d’enginyeria mediambiental que ens serveix per entendre la també meravellosa enginyeria del procés reflexiu de l’ésser humà.

Les persones, ocupades i preocupades per la quotidianitat, anem impregnant-nos de vivències i de missatges que, com el pol.len, ens enduem enganxats cap a casa. Pel camí haurem deixat caure, inconscientment, alguns d’aquests impactes acumulats que hauran fet algun bé, o algun mal, en els llocs per on haurem passat.

Arribats a casa ve el moment d’anar pastant, lentament i metòdicament, la informació que se’ns ha adherit; informació amb textures, formes, tamanys i colors diferents que es va barrejant, una i altra vegada, amb els nostres criteris, idees, creences, valors i sensibilitat. El resultat d’aquest procés són unes boles de reflexió multicolor fetes a consciència que evidencien, per una banda, l’origen de la informació rebuda, i per l’altra, la personalització a que ha estat sotmesa.

Un fruit nutritiu de reflexió, un aliment d’alta qualitat existencial que s’emmagatzema curosament. Després, a poc a poc, assaborirem el seu gust intens, profund, original, elaborat.

Sant Pere i Sant Pau (Diumenge 13)

El conjunt monàstic de Sant Pau del Camp és un dels pocs edificis romànics encara visibles a Barcelona. Al bell mig del timpà, damunt la porta d’entrada a l’església, datada de l’època visigòtica, destaca un Crist Majestat acompanyat per sant Pere i sant Pau. El Crist Majestat, assegut en un tron, té els braços oberts. La mà dreta està lliurant un llibre a sant Pau. La mà esquerra, més deteriorada, no permet precisar si està lliurant una clau o està beneïnt a sant Pere. Els dos apòstols, inclinats cap endavant i mig agenollats recullen, reverents, l’ofrena.

El llibre lliurat a Pau expressa l’autoritat rebuda de Jesucrist d’anunciar l’evangeli, tal com ho escoltàvem a la segona lectura per boca del mateix Pau: “El Senyor m’assistia i em donà forces perquè acabés de proclamar el missatge de l’evangeli”. La clau o la benedicció lliurats a Pere expressa l’autoritat rebuda per Jesucrist per obrir i lligar, tal i com resa l’evangeli de Mateu: “Et donaré les claus del Regne del cel: tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel”.

El lliurament simultani de l’evangeli i de la clau (o la benedicció) expressa que ambdues funcions tenen, pel Crist, la mateixa importància; expressa també que ambdós personatges tenen la mateixa rellevància. Això és manté de forma molt viva en les esglésies orientals, però l’origen petrí de l’església llatina ha fet que, sense oblidar mai el lligam dels dos apòstols, es deixi en un subtil segon terme a sant Pau, especialment en els moments històrics que ha calgut ressaltar l’autoritat papal associada, indefectiblement, a Pere.

Tanta insistència “petrina” en el sí del catolicisme fa que, de vegades o sovint, ens quedem “petrificats”. Totes les coses tenen la seva mesura i els masses acaben carregant. Sociològicament parlant és habitual que tot col.lectiu exalci els seus liders, que faci apologia del lideratge i arribi, si cal, a la mitificació. Això cohesiona i uneix. Això és vàlid per l’Església, pels governants, per les empreses i fins tot pel Barça. En la primera lectura veiem a sant Pere que ha deixat de ser un pescador arrauxat per esdevenir un lider alliberat de la presó pels mateixos àngels. Un text encoratjador pels cristians de finals del segle I i inicis del segle II, perseguits i empresonats a causa de la seva fe en Jesús. Aquest relat seria un estímul evidentíssim. Semblantment, l’evangeli de Mateu respira un to apologètic a favor de Pere quan Jesús li diu: “Tu ets Pere i sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església”.

No caiguem en debats si això ho va dir realment Jesús o ho afegeix l’evangelista. Calia, dins la primitiva comunitat, un referent, i segons els escrits del Nou Testament, aquest referent és Pere. Això és inqüestionable. Però en els primers segles del cristianisme, i en virtut de la seva expansió, aquests referents s’ampliaren al voltant dels patriarcats de Roma (fundat per Pere), de Bizanci (fundat per Andreu), d’Antioquia (fundat per Pere i Pau) i d’Alexandria (fundat per Marc evangelista). Aquesta natural ampliació de referents, inicialment font de pluralitat i de comunió al voltant de Pere, es convertí en motiu de lluites de poder entre els quatre patriarcats que anaren provocant les conegudes escisions i cismes. Com gestionar l’autoritat de Pere en el si de l’Església universal continua essent l’assignatura pendent de tots els cristians.

Sota el timpà de l’entrada de l’església de Sant Pau del Camp apareix la següent inscripció: "Aquesta porta és el camí del Senyor per a tots, el portal de l’horta de la vida. Veniu-hi, tot passant per mi”. Que sant Pere i sant Pau ens inspirin a trobar camins perquè tots els cristians sapiguem entrar plegats i agafats de les mans dins d’una mateixa Església.

Marduix Titelles i els caputxins

El passat 19 de juny Titelles Marduix feia una actuació molt particular davant de tots els frares caputxins catalans reunits en el seu Capítol Provincial. Aquí teniu la presentació que se’ls va fer:

L’espectacle “De com sant Francesc amansí el llop”, de Marduix Titelles, es mereix fer una bona presentació. Dir Marduix és dir Joana Clusellas i Jordi Pujol, acompanyats, avui, de l’Ignasi Pujol, germà de’n Jordi. Marduix és una companyia de titelles que ha esdevingut, per fidelitat i trajectòria, un clàssic respectat i reconegut per tots els qui es mouen en aquest àmbit. Porten més de 30 anys actuant, exactament 32.

És un privilegi que s’hagin desplaçat des de Sant Esteve de Palautordera fins a Sant Martí de Sesgueioles per a oferir-nos un dels seus espectacles. Diem privilegi no només per poder gaudir, sense moure’ns, de la companyia de titelles més reconeguda de Catalunya, sinó sobretot perquè l’actuació que ens oferiran és un gest d’apreci als frares caputxins.

No han vingut a “entretenir-nos” ni a fer-nos “passar l’estona”. Han vingut a oferir-nos el seu art a través d’un dels seus espectacles més clàssics que parla de sant Francesc d’Assís. ¿Per què? Per estimació a un frare, al Jordi Llimona, consiliari de l’agrupament escolta Guerau de Liost del qual en Jordi de Marduix en formava part d’adolescent. Trobareu la història explicada en l’apartat de Testimonis del llibre “Jordi Llimona, Rebel i Fidel”.

Un apunt sobre l’art mil.lenari de les titelles. Hi ha diferents tipus de titelles: els més coneguts són els de fil o marionetes, i els de guant o putxine.lis. També hi ha les titelles que podem anomenar fixes o ninots, sense elements de manipulació. L’espectacle que veurem correspon a titelles tipus ninot, totes creació personal de la Joana. Aquest estil de titella, com comprovarem, dóna més elegància, finor i profunditat als espectacles.

En segon lloc, dir que l’art de les titelles és tan poc reconegut que, dins de la moderna classificació de les arts escèniques, no apareix mencionat com a disciplina pròpia.

En tercer lloc, dir que ser titellaire, ser artista -com ser frare- és també una vocació, és optar per un estil de vida on tot gira al voltant d’aquest art. El desig de l’artista és, com el d’un frare, compartir, expressar, irradiar, comunicar... el seu art. I si fent això, a més, es guanya una mica la vida, perfecte! Al veritable artista tot li esdevé accessori, el seu art és el pal de paller de la seva vida.

La vida d’un artista és senzilla, molt senzilla, incòmode pels horaris i els desplaçaments, insegura, pendent sempre de qui els contracti. Els frares som molt semblants als artistes. Ser artista, ser frare, és parlar de vivència, de do, d’inspiració, d’opció de vida, de carisma, de vibració. Utilitzant el llenguatge artístic podriem dir que, els frares, hem de ser uns autèntics artistes de les coses espirituals.

Parlem del seu espectacle "De com sant Francesc amansí el llop". Reproduïm el que, ells mateixos, expliquen al llibre del Jordi Llimona:
“Un dia, els de Marduix vam decidir fer un espectacle de la floreta “De com Sant Francesc va amansir el llop”. Quan ens vam endinsar en aquesta història ens vam adonar que no era una faula qualsevol. Tenia un munt de matisos: un cant a l’amistat, un cant a la natura, un cant a la convivència. En definitiva, un cant a la vida. Vam fer el guió i els personatges, és a dir, els “ninots – titelles”. Tot seguit, com sempre, vam consultar el nostre projecte amb l’objectiu de contrastar l’esperit i el contingut de l’espectacle. La primera persona a qui ens vam adreçar va ser en Jordi Llimona, el Pare Llimona. Després de revisar el text, el Pare Llimona va dir: “Que bonic”. És fidel al que vol explicar. Als nois i noies els agradarà molt. Hi ha un anacronisme però és divertit, Sant Francesc i en Giotto es portaven 100 anys”.
“Hem d’obrir portes i finestres perquè es vegi el que hi ha a fora i entri el sol quan llueixi”. Aquesta frase del nostre espectacle resumeix la percepció que tenim de la manera de ser del Pare Llimona. I l’espectacle que vam fer era, en definitiva, un homenatge a la seva manera d’entendre la vida. A mesura que l’espectacle avançava, nosaltres ens anàvem amarant del seu tarannà. I ara encara l’anem representant...”

Sobre “gracietes i tonteries” i sobre “rebequeries i numerets”

Responem, des d’aquí, a un comentari aparegut en el bloc sobre l’article anterior: “Por dels homes”. Se’ns demanava aclarir què volia dir gracietes, tonteries, rebequeries i numerets. Reproduïm el paràgraf sencer del nostre discurs, abans de fer els aclariments:

"El cristians d’espardenya vivim amb la por del qui se sent poc o gens estimat. I aleshores, com els nens petits, o fem gracietes i tonteries per tenir contents als qui, estudiadament, ens ignoren; o també ens dediquem a fer rebequeries i numerets per a cridar l’atenció".

En primer lloc, subratllem que els cristians acostumem a sentir-nos tractats pel nostre pare Estat i la nostra mare Societat com a nens petits, inconscients i “curtets”. D’aquí que les nostres reaccions siguin, de vegades o sovint (no entrem a quantificar), de nen petit, poc madures, poc reflexionades, Aleshores fem “gracietes i tonteries” perquè la nostra societat laica ens faci una mica de cas, ens agafi en braços, ens assegui a la falda i ens digui com ens estima. O també, veient que això no passarà, fem “rebequeries i numerets”, plorant, criticant, queixant-nos i oposant-nos a tot.

Les gracietes i les tonteries corresponen a reaccions de sectors progressistes cristians (reaccionaris i clàssics) que, a fi de fer-se agradables i mostrar-se plenament inculturats, eviten el llenguatge clarament religios i els signes i gestos expressius de la seva identitat cristiana . Això passa molt a Catalunya.

Les rebequeries i numerets corresponen a reaccions bel.ligerants, a les manifestacions pels carrers, a les declaracions provocadores provinents, habitualment, d’alguns bisbes espanyols, especialment de l’actual president de la Conferència Episcopal Espanyola, i també de sectors del col.lectiu que anomenem “teocon”.

Por dels homes (Diumenge 12)

“No tingueu por” ens diu, tres vegades, l’evangeli d’avui. La primera ens especifica de què: “No tingueu por dels homes”. La segona és “no tingueu por dels qui maten només el cos”. La tercera és “no tingueu por” en general. Aquesta expressió, posada en boca de Jesús apareix, en el Nou Testament, per a encoratjar a uns deixebles i a una primitiva comunitat que se senten en minoria, desconcertats i desorientats. Podríem dir, com nosaltres, els cristians catalans d’espardenya.

Reconeguem-ho, en la nostra societat catalana, un pot anar vestit de tots colors i maneres: encorbatat, estripat, mig despullat, ensenyant la marca de la roba interior, amb xilava, amb mocador, amb turbant, però pobre del que vesteixi sotana o hàbit. En la nostra societat un pot manifestar tranquil.lament la seva condició sexual: heterosexual, homosexual, bisexual, transsexual, però pobre del que digui que fa vot de castedat. En la nostra societat un pot manifestar i viure lliurement les seves opcions: ecologista, vegetarià, pacifista, nudista, altermundista, budista, ateu, però pobre del que digui que és cristià catòlic i va a missa els diumenges. Però el més lamentable és que els mateixos cristians som, sovint, els més crítics i sarcàstics.

Per què? -ens preguntem-, si vivim en una societat plural, respectuosa i democràtica, els cristians catalans vivim acomplexats, cohibits, fent filigranes per a dissimular la nostra fe, excusant-nos del que som, i a sobre amb un sentiment afegit de culpabilitat que els mitjans de comunicació de casa nostre mantenen ben viu amb notícies adients per a mantenir-nos a ratlla.

El cristians d’espardenya vivim amb la por al cos, una por subtil, tènue, finíssima. No és la por del qui se sent amenaçat, perseguit, empresonat o martiritzat. Si passes això la nostra fe seria més forta i combativa que mai. Ens sentim simplement ignorats, ridiculitzats i menysvalorats. I això sí que fa mal. El cristians d’espardenya vivim amb la por del qui se sent poc o gens estimat. I aleshores, com els nens petits, o fem gracietes i tonteries per tenir contents als qui, estudiadament, ens ignoren; o també ens dediquem a fer rebequeries i numerets per a cridar l’atenció.

Per això Jesús, a més de dir-nos que no tinguem por afegeix que valem més que tots els ocells plegats i que té comptats cada un dels nostres cabells. Ens fa pujar l’autoestima. També ens diu que “No hi cap secret que tard o d’hora no sigui revelat; no hi ha res amagat que tard o d’hora no sigui conegut”. Ens diu que ell, misteriosament, és al darrera de la història de la humanitat.

Un cop consolats i motivats, amb l’autoestima equilibrada, Jesús ens encoratja a mantenir-nos ferms en la vivència i en la proclamació de la nostra fe: “Allò que us dic a la fosca, digueu-ho a plena llum; allò que us dic a cau d’orella, proclameu-ho des dels terrats”. Hem de trencar amb aquest prejudici de la nostra societat que bandeja a l’àmbit privat la vivència i la manifestació de la fe. La dimensió comunitària és tan important com la dimensió personal, i no només en l’ambit de la fe, sinó en tots els àmbits de la vida social: Ens imaginem un Barça sense el Camp Nou? o un Govern de la Generalitat sense Parlament? o una educació sense escoles i universitats? Ens podem imaginar una fe sense signes, sense esglésies, sense una comunitat que es reuneix...?

Els frares estem de capítol provincial

Cada tres anys els caputxins de Catalunya i Balears ens apleguem per una setmana per fer balanç del trienni que hem passat i per a escollir els nous responsables. És com triar papa al Vaticà però a la caputxina!

Si voleu informació diària dels esdeveniments cliqueu aquí.

Guareix-la tu! (Diumenge 11)

Fa pocs dies m’atansava, atabalat i apressat, a una monja amb coneixements mèdics. Calia urgentment una xeringa i una agulla per a posar una injecció a una malalta. La monja, serena, acollidora, em va fer seure i, mirant-me als ulls, digué: “Ets sacerdot, guareix-la tu!” i cità, precísament, l’evangeli d’avui, quan Jesús envia els apòstols dient-los “cureu malalts”. Perplex i intentant de reconduir la conversa per anar al gra, vaig respondre que no tenia prou fe per a curar malalts. Ella, impertorbable, exclamà: “Només faltava això, un sacerdot amb poca fe!”

Desarmat del tot, vaig percebre que la monja no pretenia sermonejar, ni fugir d’estudi, ni fer-se la interessant. Parlava amb una serena i profunda convicció, insinuant la importància d’acostar-se, des de la fe, al malalt i a la malaltia. Les al.lusions de la monja van fer el seu efecte: aconseguit el material mèdic i després de la visita del metge, el malalt i un servidor vam pregar una estona afegint un plus de convicció perquè aquella pregària fos guaridora. El malalt ho agraí moltíssim.

Al dia següent, el malalt no havia millorat, però aquella pregària havia estat més que un gest de delicadesa o un acte de consol. Havíem afegit un plus de fe, havíem amarat el dolor amb el bàlsam de la fe. Sense les incisives frases de la monja un servidor no hauria fet aquella pregària perquè, com a bon occidental, estem convençuts que guarir és una exclussiva dels metges. Les paraules de la monja ajudaren a explicitar de forma clara l’aportació creient a la malaltia, que no és de substituïr res ni ningú, sinó que de situar-se visiblement entre el malalt i Déu.

Aquest és el missatge de l’evangeli d’avui quan Jesús envia els apòstols a que curin malalts, que ressuscitin morts, que purifiquin leprosos i que treguin dimonis. Jesús no està dient als apòstols que facin de metges, de psicòlegs o de curanderos, sinó que anunciïn el Regne de Déu, que facin present a Déu en les situacions i en els àmbits on l’ésser humà queda sovint desarmat i desprotegit, com són les situacions de dolor, de malaltia i de mort. Jesús no vol fundar cap col.legi mèdic alternatiu, ni crear una nova política d’assistència social, ni compensar la manca de metges amb metges estrangers no homologats. Jesús demana als seus apòstols una presència des de la fe.

És exactament el mateix que, a la primera lectura, Yahvè diu al poble d’Israel: “Vosaltres sereu el meu reialme sacerdotal, la meva nació sagrada”. Amb això Yahvè no està dient que Israel sigui la nineta dels seus ulls sinó que li està donant autoritat i qualificació religiosa perquè esdevingui signe, testimoni i portaveu de la divinitat.

La frase de l’inici de l’evangeli: “La collita és abundant però hi ha pocs segadors” segueix vigent. Calen creients decidits, convençuts, arriscats, valents, atrevits, que enmig de la subtil però manifesta repressió de l’experiència religiosa explicitin, amb naturalitat i profunditat, el pes específic de la fe, que expressin el valor afegit que la fe dóna a qualsevol realitat humana. Calen sacerdots, religiosos i laics que sense substituïr res ni nigú facin, decidídament, de pont entre la realitat humana i Déu.

Per tota la vida

Atenent a la petició d'en Jordi en el seu comentari a la meva entrevista, vet aquí la fórmula de la professió, tal com la fem els frares i com jo mateix la vaig dir a mans de fra Cinto Duran el dia 11 de maig.

A lloança i glòria de la Santíssima Trinitat!
Jo, fra Francesc Miquel Sánchez Mogena,
mogut per divina inspiració a seguir més de prop
l’Evangeli i les petjades de nostre Senyor Jesucrist,
ara, davant els germans aquí presents
i a les vostres mans, fra Jacint Duran i Boada,
amb ferma i sincera voluntat:
faig vot a Déu, Pare sant i omnipotent,
de viure durant tota la meva vida
en l’obediència, sense posseir res i en castedat,
alhora que
prometo observar la vida i la Regla dels Framenors
confirmada pel papa Honori,
segons les Constitucions dels Framenors Caputxins.
Així doncs, em dono de tot cor a aquesta Fraternitat,
a fi que, amb la gràcia de l’Esperit Sant,
amb l’exemple de Maria Immaculada,
amb la intercessió de nostre Pare sant Francesc
i de tots els sants
i amb l’ajut dels germans,
pugui assolir la perfecció de la caritat
al servei de Déu, de l’Església i dels homes.

Jugant plegats (Cròniques jerosolimitanes 19)

Dissabte, és dia festiu. Travesso el parc que hi ha al costat del convent, el Parc de la Campana (Gan Ha-Paamon). És un espai bonic, amb camins empedrats per a passejar, amb pistes de bàsquet i de futbol, parcs infantils, arbres, moltes flors, gespa.

Són quarts de quatre i el parc està encara ple de famílies que han vingut a passar el dia. Els espais verds estan pràcticament ocupats. La imatge és típica: mantells a terra, el cistell amb restes del menjar, les begudes, el pare dormint la becaina, la mare vigilant els infants que jugen pels voltants. Les pistes de esport són plenes de joves.

Distingueixo clarament les pistes on juguen els joves jueus i els joves àrabs. No es barregen. En la gespa també hi ha famílies jueves i àrabs. Cadascú va a la seva, sense molestar-se però sense barrejar-se.

Passo pel costat del parc infantil. Allí l’escena varia. Els infants jueus i àrabs comparteixen el mateix espai, relacionant-se amb aquella naturalitat i espontaneïtat que sols els infant més petits saben fer. Els pares els vigilen d’aprop i ja no estan tan allunyats els uns dels altres.

Seran aquests infants jueus i àrabs que juguen plegats un signe d’un futur de respecte mutu i de convivència en la diferència? Si més no jugen plegats i aconsegueixen que els seus pares estiguin una mica més a prop.

l'École Biblique et Archeologique Française (Cròniques jerosolimitanes 18)

Afegim algunes imatges pels encuriosits en saber com és la famosa biblioteca de l'École biblique . Si voleu saber coses de l'École Biblique o de l'excursió arqueològica a Jordània que van organitzar cliqueu els subratllats.