dilluns, 21 de juliol del 2008

Les arrels del Nou Testament (Dilluns 16)

Les referències al profeta Jonàs, als ninivites, a la reina de Saba, a Salomó mencionades per Jesús en l’evangeli de Mateu, ens permeten afirmar que els relats de l’Antic Testament eren, ja al segle I, un referent ineludible pel judaisme. Però no només els relats bíblics: també les diferents interpretacions i relectures del text que la tradició jueva havia anat fent posteriorment.

Jonàs, segons l’evangeli, apareix com el referent jueu de la conversió. Salomó apareix com el referent jueu de la saviesa. El salt teológic i hermenèutic esdevé senzillísim de fer i senzillíssim d’entendre: “Aquí teniu més que Jonàs!” “Aqui teniu més que Salomó!” Els dos personatges de l’Antic Testament esdevenen aquí, amb gran simplicitat, el fonament sobre el qual és construeix la identitat de Jesús. Per a explicar qui és Jesús, només dient que és més que Salomó i més que Jonàs, ja n’hi ha prou! El poble ja sap qui són. La seva significativitat en la història del poble d’Israel és inqüestionable, absoluta, sense fisures. Aleshores Jesús esdevé, segons Mateu, la Conversió en majúscules, la Saviesa en majúscules.

Per això la tradició cristiana, fidel al missatge neotestamentàri, no ha volgut mai deslligar-se de l’Antic Testament per considerar-lo un patrimoni religiós, teológic i espiritual del qual neix, de forma natural, el Nou Testament. Els Pares de l’Església, veritables mestres de fer lectures al.legòriques dels textos bíblics, ho feren indistintament de l’Antic i del Nou Testament. ¿Per què nosaltres, ens entossudim a posar barreres i recels a uns textos que han estat el fonament de la nostra teologia?