“La serp era el més astut de tots els animals que el Senyor-Déu havia fet”. Ho escoltàvem en la lectura del Gènesi sobre la famosa serp, organitzadora de tot el trasbals que té lloc en el paradís, on convivien en harmonia l’ésser humà amb l’entorn. La tradició cristiana converteix la serp en la gran provocadora del que anomenem pecat original i de les maldats humanes posteriors, però atenció que el Gènesi deia quelcom determinant: que la serp era l’animal més astut, però sobretot que Déu l’havia fet. Aquest detall que Déu és qui ha fet la serp no serveix per dir que Déu ha fet el mal, sinó per dir-nos que no li tinguem tanta por, perquè en última instància depèn de Déu, com tot. Així mateix, quan mencionem la serp no hem de pensat en la bèstia que s’arrossega i s’amaga en els forats de la nostra geografia, sinó en un animal mitològic que escenifica el mal que els humans som capaços de provocar a partir dels nostres desitjos irrefrenables, siguin quins siguin. En suma, el relat d’Adam i Eva al Paradís no és una crònica detallada d’esdeveniments sinó un relat que escenifica el principi actiu del mal que malmet constantment l’harmonia que els humans estem destinats a viure.
Sant Pau, escrivint als cristians de Roma, donava un missatge semblant quan explicava que si l’home havia pecat, la capacitat de recuperar-se és més gran que el mateix pecat: “el do de Déu no es pot ni comparar amb tot allò que va venir per haver pecat un sol home”. És cer que els humans pequem, i molt; que fem mal, i molt; però això no té comparança amb les oportunitats de perdó que Déu ens ha donat a través de Jesucrist.
L’evangeli de sant Mateu proclamava l’episodi de les temptacions de Jesús al desert amb un final de pel·lícula: “el diable el deixà estar, i vingueren uns àngels per proveir-lo”. Això que Jesús domini les grans temptacions de tenir poder, de ser admirat i de gaudir de possessions només ho pot fer ell. Nosaltres podem acostar-nos-hi només si som humils. De fet, els pares del desert d’Egipte insistien molt que l’única manera de vèncer els dimonis que els assetjaven era a través de la humilitat. També explicaven que els dimonis tenen les mateixes capacitats que els humans menys una, que és la de ser humils. Davant la humilitat no hi tenen res a fer. Aprofitem la lliçó i adonem-nos que la manca d’humilitat és la que provoca els nostres mals humors, discussions, baralles i enfrontaments.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada