La serp m'ha enganyat (Diumenge 10)

“És que la serp m'ha enganyat”, és l’excusa que Eva dona a Déu en l’episodi del paradís, en el Gènesi. La parella primordial, Adam i Eva, han menjat el fruit de l’arbre prohibit per Déu, l’arbre del coneixement del bé i del mal, donant peu a un seguit de conseqüències negatives. Cal dir que aquest i els altres episodis dels primers capítols del Gènesi, són unes històries paradigmàtiques, que remeten als orígens els estira i arronsa de la condició humana. De fet, l’episodi del paradís, descrit com un espai bucòlic malmès per la intervenció humana, no és aigua passada, sinó aigua actualíssima. El comportament humà continua malmetent tantes realitats, com les guerres inacabables, l’explotació laboral inacabable, l’abús de poder inacabable. Però si en el relat del paradís la transgressió la suggeria la serp, la seva realització la concretava l’ésser humà. “Ell t'atacarà al cap” era la imatge descriptiva de la lluita continua de l’ésser humà per anul·lar el poder de la serp, que tipifica la temptació humana de voler ser déus i dominar-ho tot. “I tu l'atacaràs al taló” era la contrapartida de la serp, que la temptació sempre ens atacarà d’una manera o altra.

L’evangeli de sant Marc explicava l’episodi on acusen Jesús d’estar posseït de Beelzebul, el príncep dels dimonis, anomenat també Satanàs. Jesús respon sense embuts: “Com pot ser que Satanàs vulgui treure fora Satanàs?”, desmuntant la seva acusació. Però Jesús afegeix amb contundència un dels comentaris més rigorosos dels evangelis: “El qui injuria l'Esperit Sant, Déu no el perdonarà mai i sempre serà reu del seu pecat”. Sembla que Jesús hagi oblidat un dels trets d’identitat de la seva acció, que és el perdó incondicional dels pecats. De fet, injuriar l’Esperit Sant són paraules majors i fa referència a negar de manera provocativa i ostentosa la divinitat de Jesús, que la reconeixem per la inspiració de l’Esperit Sant. Tot té un límit, i jugar amb el nom de Déu, també. Però el fragment de l’evangeli no acabava aquí, sinó que afegia l’episodi del trobament de Jesús amb la seva mare i germans, on Jesús aprofita per dir: “Tothom qui compleix la voluntat de Déu és el meu germà, la meva germana, la meva mare”. 

Amb aquesta declaració, Jesús s’erigeix com a portaveu de la voluntat divina i tots aquells que la compleixen esdevenen part de la seva família, una família terrenal de creients que té posada la mirada en l’àmbit celestial, com bé proclamava sant Pau escrivint als corintis: “Nosaltres no apuntem a això que veiem, sinó a allò que no veiem, perquè les coses que veiem passen, però les que no veiem duren per sempre”.