“Déu totpoderós i etern, que gosem invocar amb el nom de Pare”, era la invocació de la pregària inicial de la celebració. La frase declarava la transcendència divina dient “Déu totpoderós i etern”, i alhora manifestava la proximitat amb els humans amb la frase “que gosem invocar amb el nom de Pare”.
Aquest doble accent es repetia en la primera lectura del llibre dels Reis, amb el profeta Elies esperant la manifestació divina dalt el mont Horeb. Aquesta vegada Iahvè no es revela a través de vent fort, d’un terratrèmol o amb foc, com s’esdevingué anteriorment amb Moisès: ara es revela de manera discreta i silenciosa a través d’un vent suau, que la sensibilitat religiosa del profeta sap captar i que el fa reaccionar amb la deguda reverència: “Així que Elies el sentí, es cobrí la cara amb el mantell”. Si Déu es fa pròxim als humans no és per esdevenir un col·lega, sinó per dignificar-nos quan reconeixem la nostra petitesa i manifestem el nostre respecte reverencial per ell.
Sant Pau, escrivint als Romans, evocava les manifestacions de Iahvè al poble d’Israel; subratllava la seva immanència i els beneficis adquirits a través d’ella: “és d’ells la gràcia de fills, la glòria de la presència de Déu, les aliances, la Llei, el culte i les promeses”. Però l’apòstol es lamenta com a israelita que tanta proximitat divina amb seu poble no hagi suscitat el reconeixement col·lectiu del seu Messies en la persona de Jesús de Natzaret.
Un Messies que en l’evangeli de Mateu es manifesta caminant sobre l’aigua i apaivagant la tempesta, provocant la declaració admirada i reverencial dels seus deixebles: “Realment sou el Fill de Déu”. Però aquesta declaració no és la reacció immediata a una causa-efecte, sinó un procés espiritual que permet als creients de totes les èpoques identificar-nos amb les reaccions dels deixebles: en primer lloc, quan naveguen amb el vent en contra i les ones encrespades, com sovint ens toca lidiar en la nostra vida; a continuació, dubtant de la proximitat divina i de la seva capacitat per fer-nos caminar sense enfonsar-nos, com bé ho escenificava Pere; finalment, reconeixent que dins la barca de la comunitat, i amb Jesús al bell mig, es recupera la confiança personal i col·lectiva i s’apaivaguen les tempestes exteriors. És aleshores quan brolla el reconeixement admirat i reverencial que Jesús és el Messies d’Israel i el Fill de Déu. Participant d'aquest procés de discerniment, repetim de nou la resposta del salm: “Senyor, feu-nos veure el vostre amor, i doneu-nos la vostra salvació”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada