“Tots els pobles anomenaran el meu temple casa d’oració”, són paraules de Iahvè en boca del profeta Isaïes, anunciant temps millors al poble d’Israel i als habitants de Jerusalem, que han vist com els babilonis arrasaven la ciutat i el temple. La nova realitat a construir ha de ser integradora d’estrangers que respectin el dissabte i la tradició, que siguin fidels als requisits d’aquests nous temps que es concreten en una nova aliança. Aquest és el desig diví que proclama el profeta Isaïes: un poble d’Israel eixamplat a tots els pobles adorant unànimement Iahvè en el temple reedificat de Jerusalem.
De fet, avui dia la ciutat de Jerusalem esdevé un gran temple interconfessional i interreligiós que esdevé casa d’oració per a tots els pobles, on la resposta del salm responsorial assoleix a la ciutat santa una especial vibració per la seva magnífica concreció: “Que us lloïn les nacions, Déu nostre, que us lloïn tots els pobles alhora”.
Sant Pau, escrivia a la comunitat de Roma formada per una
minoria significativa de cristians de matriu jueva i per una nova majoria de
cristians de matriu gentil amb els quals comparteix la perplexitat que gran
part del seu poble d’Israel no vulgui acollir la nova aliança anunciada pels
profetes i materialitzada en Jesucrist. Però la confiança de l’apòstol en els
plans divins d’aplegar finalment jueus i gentils no presenta fissures: “Déu ha deixat els uns i els altres captius
de la desobediència, per compadir-se finalment de tots”. Aquest és el gran
objectiu diví: la compassió final de tots, sense exclusions.
L’evangeli de Mateu també tractava les relacions entre pobles diferents i situava Jesús en el territori veí de Tir i de Sidó, l’actual Líban. Una dona cananea l’aborda a crits demanant-li que guareixi la seva filla: “Senyor, fill de David, compadiu-vos de mi: la meva filla està endimoniada”. Aquí, Jesús esdevé l’estranger que surt del seu territori i la dona cananea la ciutadana local. La situació s’assembla a la del turista que visita un país més pobre i els locals l’intimiden d’alguna manera per aconseguir el seu favor. L’escena es repeteix en les nostres ciutats quan algun estranger aborda els locals per obtenir alguna moneda. Jesús es manté inicialment en silenci davant la interpel·lació de la dona sirofenícia; no accepta ni rebutja els seus clams fins que pot relacionar-se de tu a tu amb ella. Posant-la a prova i palpant la seva sinceritat, lloa la seva fe i atén la seva petició de guarir la filla: “Dona, quina fe que tens! Que sigui tal com vols”. La nostra capacitat de guarir endimoniats és molt limitada, però podem imitar Jesús en la forma tan humana de tractar els qui ens intimiden per obtenir el nostre favor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada