divendres, 28 de setembre de 2018

LA SELFIE

Fa pocs anys  ens van venir a visitar un grup de frares de Filipines. Vam fer la visita obligada. Va manar a Montserrat. Era, però, un dia tot rúfol . Feia vent, núvols i pluja. Malgrat haver visitat la Moreneta i participat de la missa conventual no es va poder fer cap foto de l’exterior, de la muntanya. Finalment, una mica frustrats  decidírem baixar. Però a l’arribar a l’estació del cremallera  vam veure una foto immensa de les muntanyes de Montserrat feta un dia clar i assolellat. Sense pensar-hi massa els frares filipins es van posar davant el cartell i es van fer una selfie . La foto va quedar perfecta: ells somrient i darrera les muntanyes de Montserrat totes   il·luminades per un sol de primavera.
Veig que això mateix han fet les autoritats de Hong Kong. El lloc de la ciutat que atreu més turistes, que és una illa, ha quedat perpètuament emboirada per la contaminació, frustrant així els turistes que no poden fer la seva selfie. La solució ha estat col·locar uns enormes panels (com la fotografia de Montserrat) en el lloc estratègic i així hi hagi contaminació o no els turistes poden fer la seva “auto-foto”. I marxar contents.  
Nosaltres, també, tenim un selfie de nosaltres mateixos en que es confon el que és real amb el que ens hem imaginat. El que realment vam viure i com voldria que hagués estat. Com passa en certs màsters, que pel fet de tenir-ne el títol
 ens creiem el que volem fer creure als altres.
La pregunta que fa Jesús a l’Evangeli: “qui diuen la gent que sóc?” sobre Ell mateix ens la podríem fer sobre nosaltres mateixos. Però, com Jesús, hauríem d’anar més a fons i contestar-la nosaltres mateixos. No contestar-nos amb selfies que hem fet per ser vistes o amb títols que sabem que ens amaguen, més que no ens mostren. 
Sant Francesc té una frase que ens caldria tenir ben present: “tant com és un home davant Déu, tant és, i no més”. Aquest Déu que em constitueix ja que, com diu Isaïes,” hem parla a cau d’orella”. Només en el seu horitzó sóc realment jo mateix. Em descobreixo com aquell que se sent mirat, que sent una crida misteriosa. Em descobreixo com aquell que se sent seduït pel misteri. Cridat pel seu nom.
Cridat a seguir per un camí que no se on va, però si se amb qui vaig. Un camí on m’ho jugo tot: “qui vulgui salvar la vida la perdrà, qui la perdi per mi, diu Jesús, la trobarà” , però Ell va al davant. I Ell és el camí que condueix a la vida. Una vida no per ser presentada com un currículum que em justifiqui, o una foto que em faci admirar pels altres, sinó que sigui un vida abundant a desdir viscuda davant Déu, davant el qual sóc realment el que sóc i res més.