diumenge, 7 de gener de 2018

Acompanyant Jesús en la missió (Baptisme del Senyor 2018)

Ambientats pel protagonisme de la pluja i la neu, que avui ha dominat tants indrets de la nostra geografia, recordem el final de la primera lectura, on el profeta Isaïes anunciava un missatge diví molt convençut: "Així com la pluja i la neu cauen del cel i no tornen, sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar..., així serà la paraula que surt dels meus llavis; no tornarà infecunda sense haver fet el que jo volia i haver complert la missió que jo li havia confiat." 

Hem de reconèixer que Isaïes ens dóna un missatge captivador i alhora desconcertant. És captivador per la metàfora ecològica i tan entenedora dels efectes de l'aigua i la neu sobre la terra. Però també és desconcertant perquè ens explica la misteriosa manera d'actuar de Déu entre els humans: sempre quotidiana, sempre discreta; i també sempre eficaç encara que creients no creients no acabem de pair ni d'entendre aquesta eficàcia perquè no acostuma a ser segons el nostre voler humà. Sabent aquesta dificultat, el profeta Isaïes ens advertia en els versets anteriors que els pensaments i els camins divins no són els nostres, i que uns i altres estan tan allunyats com la distància del cel a la terra.

Però més que frustrar-nos o desanimar-nos per aquesta constatació del profeta, hem d'alegrar-nos de saber que les mires divines són immensament superiors que les nostres, i que ens obren horitzons impensats de progrés espiritual, de progrés moral, de progrés intel·lectual, de progrés eclesial i de progrés social. Però també hem d'alegrar-nos que la paraula que surt dels llavis de Déu té una missió específica en els humans; és a dir, que no restem abandonats al nostre destí, sinó que Déu reescriu recte amb les nostres ratlles sovint tortes, i ens condueix misteriosament i enigmàticament vers els seu projecte diví de plenitud; un projecte que, com a creients, hi hem de creure, hem d'estar atents a percebre'l, i hem de saber col·laborar-hi a la mesura de les nostres capacitats.
 
Unes capacitats que esdevenen plenes en Jesús de Natzaret, avui ja adult. Ell rep plenes facultats del Pare per concretar la missió divina. Aquest és el missatge específic de l'escena del riu Jordà amb Joan Baptista, el cel que s'esquinça, l'Esperit que baixa com un colom, i la veu divina que proclama amb solemnitat: "Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m'he complagut". És aquí quan Jesús constata la seva identitat, quan descobreix la seva missió. A partir d'aleshores es posarà en acció; i nosaltres l'acompanyarem a través dels evangelis de cada diumenge. Estarem atents, intentant aprendre coses noves malgrat els textos puguin ser vells i coneguts, perquè Déu seguirà parlant-nos com fa sempre: en la quotidianitat i amb discreció. Però seguirà actuant com fa sempre: amb eficàcia, malgrat no ens ho sembli.