divendres, 3 de març de 2017

SANT CIRIL O CIRIL?

Eslovàquia ha editat una moneda de 2 euros en ella hi ha gravada la imatge de sant Ciril i sant Metodi. Fa pocs dies que van celebrar el seu record en la litúrgia on se’ls venera com dos dels patrons d’Europa, i és que van evangelitzar el nord d’Europa. I per poder transmetre el contingut de la fe van crear l’alfabet eslau que, amb tota raó, s’anomena alfabet ciríl·lic. És sobretot per aquesta darrera raó que Eslovàquia els volia gravar en les seves monedes. Però abans de poder-ho fer ha hagut de consensuar-ho amb les autoritats comunitàries que no ho han acceptat. I la raó, segons ells, és que es barrejava la fe religiosa amb una cosa que havia de ser laica. Només ho han acceptat quan s’ha retirat les aureoles dels sants, quan s’ha tret creus dels seus vestits  i quan de sant Ciril s’ha passat Ciril i de sant Metodi s’ha passat a Metodi.
No em vull posar en si ha estat el més correcte la solució des d’un punt de vista polític, històric o religiós. Cada vegada entenc menys coses. Només voldria veure en aquest fet com una descripció del que ens ha passat i ens passa. Passar de sant Ciril a Ciril, de sant Metodi a Metodi és passar de llarg del motor que va donar la raó a la vida d’aquests homes a fixar-se en un aspecte, realment molt important, però totalment secundari i instrumental. Aquests homes no anaren com a fundadors d’una acadèmia de llengua, sinó abrandats pel foc de la fe, per la seva experiència de Crist. Però aquest ha estat el camí que d’una manera o una altra hem anat fet tots, o estem fent. Amb Ciril i Metodi com sants, amb la seva aureola, estem assenyalant, no uns grans creadors de la llengua, sinó que hi ha una altre realitat que no sabem com expressar, però que va fer que aquells homes ho donessin tot. Que van descobrir que no es pot servir dos senyors, que no es pot estimar Déu i el diner. Aquí hi ha una gran alternativa que ens va interpel·lant una i una altra vegada.
 Nosaltres hem tret del diner tota referència a Déu. Més, hem fet Déu al diner, l’hem posat al seu lloc. De fet l’economia és el que dona valor al que es fa. Si una acció és rendible, queda justificada. Si una cosa no és rendible queda desqualificada. El diner ha substituït la raó moral a l’hora d’actuar. Ha passat com la moneda de 2 euros eslovaca, ha quedat sense referència que l’enquadri dins una escala de valors diferent d’ell mateix.
Encara que queda més ridícul el que es posa en els dòlars : “En Déu confio” quan sabem de sobres en qui es confia, i no és precisament Déu. El problema, però, no són les monedes sinó nosaltres, ens cal posar-nos davant nosaltres mateixos i preguntar-nos en qui confiem.
Avui Jesús ens exhorta a deixar de mirar els comptes bancaris i mirar els ocells del cel, que no sembren ni seguem o els lliris del camp i la seva bellesa infinitament superior als vestits de Salomó. Jesús exhorta a confiar, però no a quedar-se amb els braços creuats. Diu : “ el vostra Pare ja sap prou que en teniu necessitat” i després afegeix: “Busqueu per damunt de tot el Regne de Déu i la seva justícia i tot això se us donarà de més a més”.
Es tracta de no cercar el diner i les coses materials “per damunt de tot” sinó que “per damunt de Tot has de cercar el Regne de Déu i la seva justícia”. Passar del jo al nosaltres, passar del tenir per damunt de tot, al ser amb els altres, a la comunió. Es tracta de no cercar el tenir sinó la justícia. I això no en solitari sinó amb i per els altres.

En aquest ser-per-els-altres trobarem Aquell que diu Isaïes: “Sió diu: El Senyor m’ha abandonat, el meu Déu s’ha oblidat de mi” és respost pel suau murmuri de la seva presencia “Creus que una mare s’oblidarà del nen que té al pit, i no s’apiadarà del fill de les seves entranyes? Però, ni que alguna se n’oblidés, jo mai m’oblidaria de tu”