Quan érem diaca i ens entrenàvem
fent les primeres homilies, el frare que era el formador ens feu una crítica:
"Quan prediquis, no parlis dels altres com si fossin els dolents i tu com si
fossis el bo. Parla sempre en primera persona del plural, amb el nosaltres, aplicant-te
a tu tot el que prediques". Aquesta observació tan encertada serveix no
només als predicadors sinó a tothom quan parlem dels altres; i també serveix
per introduir la paràbola del fariseu i del recaptador d'impostos que hem
escoltat a l'evangeli.
El fariseu tipifica el
creient devot que utilitza la seva pietat religiosa per comparar-se amb els
altres i qualificar-se de millor. De fet, això no només ho fem en l'àmbit
religiós i moral, sinó en tots els àmbits de la nostra vida: ens creiem millors
que els nostres familiars, que els nostres amics, que els nostres companys de
treball, que els nostres germans de fraternitat. El problema d'aquesta manera
de ser i de fer ―que tots arrosseguem en major o menor mesura― és que només t'escoltes a tu mateix i que tu ets la
mesura de totes les coses. Aleshores Déu esdevé un simple complement que
reforça les nostres qualitats intrínseques i els altres són els qui han de
ballar al so de la nostra música.
En canvi, el cobrador
d'impostos de la paràbola tipifica el pecador públic, el qui és estigmatitzat o
malvist per la societat. No té on agafar-se, no té arguments de cap mena per
justificar-se, està en evidència davant de tothom. Per això reconeix la seva
culpa i demana a Déu: "Déu meu,
sigueu-me propici que sóc un pecador". Jesús és ben eloqüent quant diu
"Us asseguro que aquest tornà
perdonat a casa seva, i l'altre no; perquè tothom qui s'enalteix serà humiliat,
però el qui s'humilia serà enaltit".
De fet, l'autèntica
experiència de Déu és haver protagonitzat en algun moment de la nostra vida
l'escena representada pel cobrador d'impostos. Quan haurem fet alguna cosa
digne de reprovació, o quan ens haurem sentit enfonsats, sols, acusats,
menystinguts, aclaparats, com sant Pau en la segona lectura. Si aleshores hem tingut la humilitat de no acusar
ningú per aquesta situació, i reconeixent la nostra indignitat hem suplicat la
misericòrdia de Déu, aleshores haurem tornat a casa convertits, perdonats,
renovats, reanimats, consolats, salvats.
Aquest és el convenciment de tants textos de l'Antic Testament i del Nou Testament, com deia explícitament la primera lectura: "el crit d'auxili dels desvalguts penetra més enllà dels núvols". Per això és fàcil d'entendre que un necessitat de tota mena estigui més a prop de Déu i experimenti la seva presència molt més que el qui no li manca res de res. No tinguem vergonya a deixar que el cobrador d'impostos que portem a dins li guanyi la partida al fariseu.
Aquest és el convenciment de tants textos de l'Antic Testament i del Nou Testament, com deia explícitament la primera lectura: "el crit d'auxili dels desvalguts penetra més enllà dels núvols". Per això és fàcil d'entendre que un necessitat de tota mena estigui més a prop de Déu i experimenti la seva presència molt més que el qui no li manca res de res. No tinguem vergonya a deixar que el cobrador d'impostos que portem a dins li guanyi la partida al fariseu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada