diumenge, 9 d’octubre de 2016

Donar glòria a Déu i adorar Jesucrist (Diumenge 28)

"De desagraïts el món n'està ple" diu la dita, que s'acompleix perfectament en l'episodi evangèlic d'avui. Són 10 els leprosos guarits per Jesús i només un torna a donar-li gràcies. Aquí podríem donar per acabada la reflexió amb la conclusió que cal ser educats i donar les gràcies en tot moment. No obstant, l'evangeli va més enllà d'aquesta lliçó moral, i el seguiment del que fa el leprós guarit i agraït ens ajudarà a descobrir el missatge d'aquest episodi.

En primer lloc ens diu que el leprós, al constatar la guarició, tornà enrere donat glòria a Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús adorant-lo, i com a darrer detall donant-li gràcies. Per últim, es diu que era un samarità, un estranger com aclarirà el mateix Jesús. Fixem-nos que l'acció principal del leprós guarit és donar glòria a Déu. L'evangeli ho ressalta dient que ho fa a grans crits. Això és el que constatarà després Jesús: "Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?" Jesús no guareix els leprosos perquè vinguin a donar-li gràcies, com tampoc nosaltres no fem voluntariats socials o religiosos perquè ens donin les gràcies. Jesús guareix per manifestar que el Regne de Déu és enmig dels humans i perquè els humans, reconeixent-ho, donem glòria a Déu adorant Jesucrist. El missatge és clar, adorant Jesucrist, donem glòria a Déu.

El detall final que el leprós agraït era samarità també ens il·lumina per saber els destinataris de la crítica de Jesús quan al·ludeix als altres 9 que han prescindit d'adorar-lo i de glorificar Déu: són els qui viuen rutinàriament la proximitat de Jesús, nosaltres! En canvi, un estranger sap apreciar i proclamar millor la seva grandesa.

En el nostre entorn social català són nombrosos els estrangers que acompleixen aquest episodi evangèlic, que amb la seva precarietat i les seves dificultats adoren Jesucrist i glorifiquen Déu amb més èmfasi i convicció que nosaltres, acostumats a tants beneficis interiors i serveis exteriors de l'entorn eclesial. La rutina de considerar-ho normal i no un do diví no ens fa desagraïts sinó quelcom més preocupant: ens fa insensibles als valors transcendents i comunitaris que han d'animar en tot moment la vida d'un creient.