diumenge, 2 d’octubre de 2016

"Doneu-nos més fe" i "Doneu fe" (Diumenge 27)

"Doneu-nos més fe" és el clam dels apòstols a Jesús amb el qual ens podem identificar fàcilment. Però no es tracta de cap lamentació sinó d'un clam positiu que surt de la boca d'un creient que valora la seva fe i que constata que no l'aprofita prou, que amb ella podria fer més coses del que fa. Ho expressa Jesús amb la imatge de la morera transportant-se al mar, per significar de manera al·legòrica el poder transformador de la fe.

Però amb aquesta demanda, en podem afegir una altra més íntima, més silenciosa, i potser més dolorosa: "Doneu fe". "Doneu fe als meus fills, als meus nets, als meus familiars, als joves perquè es facin frares". Aquest altre clam també és positiu en el fons, malgrat la forma sigui dolorosa o sentida, perquè ens dolem de quelcom que considerem vital per a nosaltres i que ens estructura la vida i li dóna sentit, i que els que estimem no saben descobrir  o apreciar. Nosaltres voldríem que ells gaudissin d'aquest valor espiritual. D'aquí aquest altre clam. 

Però el discurs de Jesús continua, i sembla que sortint del tema de la fe, però el fons el recondueix dirigint-lo als qui tenim fe, i reconeixem que ens en falta, però que ens pensem que amb la fe assolirem mèrits, o tindrem endoll amb Déu. L'exemple de l'esclau que menciona Jesús és ben clar i la seva frase final encara més: "Som servents sense cap mèrit". 

La fe és un do de Déu i alhora una resposta lliure de l'ésser humà. Creient en Déu no guanyem punts, sinó que encarrilem la nostra vida amb valors transcendents, espirituals i morals, que com els més els descobreixes, més t'hi apropes. Això et dóna pau interior, perquè constates que fas el que pertoca, que fas el que és apropiat. Aleshores prescindeixes de cercar mèrits o afalacs divins, perquè com deia la primera lectura: "L'home d'esperit orgullós se sentirà insegur (perquè només cercarà mèrits i aplaudiments), però el just viurà perquè ha cregut".