dimarts, 24 de febrer de 2015

NO SÓC CREIENT!



L’any 155 va ser cremat a l’estadi de la seva ciutat d’Esmirna, actual Turquia, el bisbe sant Policarp, a prop d’on actualment estan matant molts cristians. Sant Policarp és una anella que ens enllaça amb els mateixos apòstols, sobretot amb sant Joan. També conegué a sant Ignasi d’Antioquia i viatjà a Roma per dialogar amb el papa Anicet sobre la data de la Pasqua. El coneixement de l’existència de Policarp ens ve de la seva carta que envià als cristians de Filips i d’autors contemporanis que ens han transmès, també, les actes del seu martiri.

El que voldria subratllar d’aquestes actes és que, quan Policarp entrà a l’estadi, la gent començà a cridar en contra d’ell i dels cristians anomenant-los “ateus”. “Fora els ateus!!”, cridaven. És una qualificació que crida l’atenció, però no està massa lluny de la realitat. El creient ha de ser profundament ateu de totes les divinitats, de totes les realitats que s’erigeixen com a absolutes. De fet, l’alternativa que li posaven a Policarp era clara: havia de maleir Crist i havia de jurar per la fortuna de l’emperador. L’estat divinitzat. De fet, a Catalunya, els dos grans temples romans, un a Tarragona i l’altre a Barcelona, tots dos són dedicats a August, l’emperador. O sia, a l’Estat.

El seguidor de Jesús és profundament in-creient, ateu, dels déus, dels absoluts. Nosaltres no creiem en l’Estat, no creiem que l’Estat, encara que necessari,  porti la solució i la felicitat a l’home. No creiem que la raó econòmica ni la recerca del poder donin la raó única del fet humà ni de la història. Nosaltres no creiem ni en el Tarot (que ocupa tant d’espai a la TV), ni en l’horòscop, ni en la bona o mala sort, ni en el destí... Tampoc no creiem que l’home s’expliqui per simples reflexes químics o neurològics. No creiem que l’home es pugui reduir com una simple concreció del general, com una concreció de les enquestes. No creiem que les enquestes marquin el que s’ha de fer. Som ateus, incrèduls... i infidels. Infidels perquè escoltem tot el que s’ha d’escoltar, agafem allò que creiem que és bo però sense acollir necessàriament tota la teoria que li fa de marc. No ens inclinem davant autoritats i enquestes. Perquè creiem en Jesús. El Senyor.

Però això no ens fa desconfiats, tot al contrari. Aquest creure en Jesús, en Jesús ressuscitat, és com un perfum que s’escampa i ho ungeix tot. Des de dalt del cel, on Jesucrist hi penetrà fins al tron de Déu, a les profunditats de l’abisme, a les profunditats de l’infern. Això és el que proclama el Credo dient que “davallà als inferns” i que ho treu del text que avui hem llegit de la primera carta de Pere: “Per això va dur la seva proclamació als esperits empresonats”. Jesús ungeix tota la història. La que va venir després d’Ell i també la que fou abans d’Ell. Tots han sentit la seva veu. Tots senten la seva veu. A tots se’ls hi proposa la Bona Nova i la crida a la conversió. I la seva aliança assumeix l’aliança amb la creació tota. L’aliança amb Noè, amb tota creatura. Ell que convivia amb els animals feréstecs, com diu l’ Evangeli de sant Marc.

Per això ens cal escoltar l’Esperit. Aquell Esperit que va conduir Crist al desert. On cerquem l’Únic necessari, on ens alliberem de tants déus i absoluts. I acollim la Bona Nova de Crist, acollim Déu i ho centrem tot en Ell, en qui la nostra vida pren sentit i consistència.