divendres, 20 de febrer del 2015

FETA LA LLEI, FETA LA TRAMPA...

Divendres després de Cendra, 
20 de febrer de 2015
Is 58, 1-9a/Sl 50/Mt 9, 14-15

Feta la llei, feta la trampa... diuen, o com diuen en castellà: ¿Que qué es el cumplimiento? Que un rato cumplo y el otro miento. Suposo que per això trobem les invectives que acabem d’escoltar de part de Déu per boca del profeta Isaïes. Complir una norma, una llei, és relativament fàcil (encara que no agradi). Que avui toca dejuni? Doncs un dia que no menjo i un cop passat el dia... festa! I fent això els habitants de Jerusalem encara s’exclamaven a Déu dient-li: Per què no feu cas dels nostres dejunis, i us passen per alt les nostres súpliques? La resposta de Déu no es fa esperar: És perquè els dies de dejuni només us preocupeu dels vostres interessos, i feu treballar més durament els vostres obrers; perquè passeu el dejuni pledejant i barallant-vos, i donant injustament cops de puny. No dejuneu més així i el vostre clam arribarà al cel. Els costava d’entendre (com ens costa també a nosaltres) que els manaments de Déu no són el Codi de la Circulació, ni el Codi de Dret Canònic, que no és qüestió de saber-ne la lletra o l’article tal o qual de memòria, sinó d’aprofundir-los per entendre a què apunta el precepte, que sempre cerca el canvi profund del nostre cor.

Isaïes ho tenia clar: dejunar era equivalent a dir que m’interessa més ser alimentat per la paraula que surt de la boca de Déu que d’un bon banquet fet, potser, a costa de les esquenes carregades de treballadors mal pagats. Perquè si reconec que la Paraula de Déu és el meu aliment principal, no la llegiré només el dia que hagi de preparar-me el sermó, sinó que haurà de donar consistència a tot el que faig i penso, tot i saber que això no és cosa d’un dia per l’altre... però algun dia hem de començar a fer-ho. I si aquesta paraula em parla d’estimar el proïsme, a força de menjar-la i meditar-la, no podré deixar passar de llarg que el meu treballador, la meva empleada, no pugui arribar a final de mes mentre jo nedo en l’abundància. L’únic dejuni que jo aprecio és aquest: deixa anar els qui has empresonat... deslliga els qui tens sotmesos... allibera els oprimits... fes miques els jous de tota mena... comparteix el teu pa... acull... vesteix...

L’Evangeli crec que complementa la nostra primera lectura d’avui tot just havent començat aquest temps de Quaresma. Es parla també del dejuni i és Jesús, defensant els deixebles, qui diu: Estaria bé que els convidats a un casament dejunessin mentre tenen el nuvi amb ells? Ja vindrà el dia que els serà pres, i llavors sí que dejunaran. És un velat anunci de la pròxima passió de Jesús, quan el nuvi ja no serà entre els amics... quan ja no el tindran físicament al seu costat, escoltant la seva tendra veu, aprenent dels seus propis llavis la voluntat del Pare... però ens diu quelcom del dejuni per a un cristià del s. XXI: el dejuni té com a punt de referència JESÚS, com va viure i què va fer, el dejuni cristià, sigui quin sigui, tindrà en ment i cercarà assemblar-se més a Jesús, aprendre a donar-se als altres com ho féu Jesús (i durant la Setmana Santa, ara encara llunyana, tindrem ocasió de meditar-ho ben a fons), créixer en humilitat i mansuetud.


Instruïts per la seva Paraula comencem, doncs, aquest nostre itinerari de Quaresma fent ben nostres les paraules de la pregària que hem fet en començar la nostra Eucaristia d’avui: Ajudeu-nos, Senyor, a continuar la penitència quaresmal, que tot just hem començat; feu que a les pràctiques que acomplim exteriorment hi correspongui la sinceritat del nostre cor.