NI DÉU NI AMO...

Diumenge XXV, 22 de setembre de 2013

Am 8, 4-7/Sl 112/1 Tim 2, 1-8/Lc 16, 1-13

Ni déu ni amo és un lema anarquista antic que encara hom pot trobar pintat en alguna paret dels nostres carrers. Un crit de protesta el rerefons del qual sol ser la malfiança o el rebuig clar contra qualsevol autoritat constituïda, sigui religiosa o política. En un context on els “amos”, del color que fossin, eren considerats com aquella autoritat que posava límits a la llibertat de la persona quan no, directament, la mà opressora que provocava, fa no fa, el que avui hem escoltat que blasmava el profeta Amós en la primera lectura, és a dir, que el pobre fos més pobre i acabés convertit en un número o, pitjor encara, en una cosa susceptible de compra i venda, aquesta protesta es pot entendre força.

Però aquest lema antic encara en boga en alguns cercles revela, em sembla, quelcom profundament humà: la profunda necessitat de referents, de punts de recolzament, per sentir-nos lliures. No volem tenir “amos”, ningú no ens sentim còmodes quan sospitem que hi ha algú que ens controla, que ens supervisa, que vigila els nostres passos per dictar-nos el que hem de fer o dir. Ho considerem, de fet, una total intromissió a la nostra vida, a la nostra llibertat. Però la crua realitat que ens presenta avui l’Evangeli és que la nostra llibertat ha de ser prudent, ha de saber en què es fonamenta per a què sigui una veritable llibertat, que ens alliberi i generi llibertat.

Miraré d’explicar-me. Jesús ens proposa una nova paràbola, la de l’administrador astut. El que Jesús diu que el Senyor lloa d’aquest administrador no és la xarxa de corrupció que crea al seu voltant per salvar la pell, el treball i els diners, sinó la seva astúcia sàviament aplicada per aconseguir la seva finalitat. L’administrador sap el que no vol: no vol cavar, perquè no té força i no vol demanar almoina, perquè li fa vergonya. S’ha d’espavilar, doncs, perquè el que sí vol és tenir una vida tranquil·la i assegurada. La pregunta que Jesús fa als fills de la llum, que som tots nosaltres, no serà la de preguntar-nos què volem realment, quin valor li donem a Ell i al Regne de Déu? No serà la de demanar-nos què som capaços de fer o què som capaços de deixar de banda perquè Déu ho sigui tot en les nostres vides? Ni déu ni amo podria ser també el lema de Jesús, si em permeteu dir-ho així, ja que Jesús reconeix que en tenim, conscient o inconscientment, d’“amos” als qui servim de bon grat i que són veritables opressors de la nostra llibertat de ser humans, de ser fills i filles de l’Altíssim. Un d’ells, el proposat com a exemple avui: els diners. Per això Jesús és taxatiu: No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses. Quan el diner, o la fama, o el poder controlen el que fem i el que som ens cal pintar ben gruixut a les parets del nostre cor Ni déu ni amo perquè el diner, la fama o el poder s’hauran convertit en el nostre déu, pitjor encara, en un ídol a qui haurem de sacrificar la nostra vida, quan no fins i tot la nostra família, les nostres amistats...

Fou Chesterton, un escriptor catòlic anglès (1874-1936), qui digué un cop: Qui no creu en Déu acaba creient en ídols, en supersticions. Reconèixer que som éssers febles, que no estem creats per ser éssers solitaris, i que això ens fa cercar punts de recolzament en tantes coses... ens hauria de portar a escoltar les paraules de Jesús avui com un advertiment: si el nostre cor no està posat en Déu, si no servim Déu (qui vol la nostra felicitat, qui cultiva la nostra llibertat, qui ens fa veritablement humans) estarem servint un monstre que tard o d’hora ens esclavitzarà i ens convertirà en agents d’esclavitud.

Jo sóc el bon pastor ens ha dit Jesús alguna vegada, en aquesta Eucaristia volem tornar a escoltar la seva veu per a què, conduïts per Ell mateix, ens faci entrar a la vida plena.