dijous, 12 de setembre de 2013

ÉS DÉU QUI HA DE CANVIAR?

Diu sant Agustí que “quan preguem no hem de pretendre de donar a Déu orientacions del que ha de fer, sinó que som nosaltres que hem d’orientar-nos degudament”.
I aquesta és la gran pregunta que es fa l’home creient: “qui pot descobrir la voluntat del Senyor?” com diu el llibre de la saviesa o com continua preguntant-se: “qui haurà estat capaç de trobar un rastre de les coses del cel?”.

Normalment estem submergits en el que diu tothom i repetim mecànicament l’opinió general que actualment es presenta sempre com a nova i innovadora, encara que moltes vegades no és més que tòpics repetits d’anys i a vegades segles.

Sant Pau va trencar els tòpics de la seva època en que l’esclavisme era una cosa evident i normal, acceptada per tothom. Sant Pau escriu una carta a un cristià convertit a la fe per ell mateix, que es deia Filèmon. I en aquesta carta no comença a fer grans declaracions sinó que tot és ben senzill i concret. Sant Pau estava a la presó i allí també tancat  hi havia conegut Onèsim un esclau de Filèmon  que s’ havia fugat del seu amo i per això havia estat empresonat. Ara Pau el retorna Onèsim al seu amo Filèmon amb aquesta carta i recomanació on diu: ”Qui sap si, providencialment, Onèsim se separà de tu un moment perquè ara el recobris per sempre, i no com esclau, sinó molt més que això: com un germà estimat”. Com és Pau capaç d’exigir que Filèmon aculli Onèsim com a germà i no com esclau?
Per una raó molt concreta: Tant Pau com Filèmon tenien un mateix Senyor: Jesús. Ells no esperaven que les lleis s’adeqüessin al que ells creien que era just sinó que actuaven amb un altre punt de referència que era Jesús mateix. Ell, Jesús, era el Senyor i la font de les seves decisions.
Els dos, Pau i Filèmon, s’havien pres molt seriosament les paraules de Jesús: “Si algú vol venir amb mi i no m’estima més que el pare i la mare, que l’esposa i els fills, que els germans i les germanes , i fins i tot que la pròpia vida, no pot ser deixeble meu”.
Tot queda centrat en Jesús: “ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té”

El creient té algú, Jesús,  que ha passat davant seu i ha fet la pregaria que tant li costa fer a ell: “Pare si es possible que passi de mi aquest calze, però que no es faci el que jo vull sinó el que vós voleu” i que Jesús mateix ens ensenyar “facis la vostra voluntat aquí a la terra com es fa en el cel”. Jesús ens ensenya a pregar, és el camí que ens porta al Pare. En Jesús veiem al Pare, en Jesús veiem com ha de ser l’home, com he de ser jo.

El creient té algú, Jesús, que està al seu costat,  i li diu “Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi dels temps” “quan dos o tres es reuneixin en el meu nom, jo seré enmig d’ells”

El creient té algú dintre seu, Jesús: “aquell que m’estima el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell” que obra en ell un doll d’aigua viva que rajarà fins a la vida eterna.

Quan preguem, doncs, no vulguem imposar la nostra voluntat al Pare, deixem-nos guiar per ell, Ell sap perfectament què necessitem i repetim amb el salmista: “que el vostre amor Senyor no ens deixi mai aquesta és l’esperança que posem en Vós”. I així plens d’ell sabrem afrontar els reptes que la vida ens porta amb la mateixa valentia i lucidesa de Pau a la presó.