dimecres, 4 de setembre de 2013

ESPAÑOLES, FRANCO HA MUERTO!

Dimecres, 4 de setembre de 2013
Col 1, 1-8/Sl 51/Lc 4, 38-44

Españoles, Franco ha muerto! Tranquils, no és que vulgui fer ara una arenga política arrauxada ni molt menys suscitar cap tipus de record passat. Aquestes paraules, que molts de nosaltres vam poder escoltar en directe el dia que van ser pronunciades, els frares les hem sentides avui quan, entre calmada meditació i pietós ensopiment (la pregària també és lluita), ens trobàvem al nostre oratori aquest matí tot fent lectio. Naturalment, quan hem sentit amb veu potent un operari que lluny, al carrer, deia aquestes paraules a un altre sense saber-ne ben bé la finalitat, no hem pogut fer més que desvetllar-nos, mirar-nos divertits i riure amb ganes.

Jo, en aquell moment estava donant-li voltes al text de l’Evangeli d’avui on, malgrat la gran activitat de Jesús (quasi frenètica) que queda concentrada en aquesta porció de text que avui la litúrgia ens proposa de meditar, eren unes altres paraules les que em copsaven: I EL VOLIEN RETENIR. Sí: La gent, que el buscava, arribà on ell era i el volien retenir perquè no se n’anés. Tot plegat ben humà, suposo que jo faria el mateix.

M’ha semblat providencial, doncs, quan meditava aquestes paraules, la sotragada que ha significat sentir de cop i volta Españoles, Franco ha muerto! Perquè, ¿com és que després de tants anys de passat aquest fet algú, ni que sigui en broma, és capaç de tornar-lo a dir, de tornar-lo a recordar? ¿No és una mostra, a un nivell potser molt bàsic, elemental, de quelcom que sovint ens passa? Parlo de la gran mania d’ancorar-nos en el passat, d’instal·lar-nos en costums o hàbits concrets, d’aferrar-nos o possessionar-nos de coses, d’idees o de persones, com si en el més pregon del nostre ésser hi hagués la por a deixar de ser nosaltres mateixos, a perdre la nostra identitat, a ser qualsevol altra cosa que no sigui jo, com una por a perdre’m definitivament, a aigualir-me, a morir... i, per això mateix, per evitar-ho, necessito agafar-me a quelcom estable, que em retorni a una realitat, la que sigui, per ser jo, per sentir-me viu.

¿No és això, em demanava, el que els passava als homes i dones de Cafarnaüm que quan veuen Jesús guarir malalts i expulsar dimonis el volen retenir com un ésser màgic que constantment els ajudi, els tregui les castanyes del foc i els doni una falsa seguretat? Com el crit d’aquest matí, que ens ha desvetllat de les nostres cavil·lacions per força, Jesús també ha de parar els peus als seus conciutadans i dir-los: També haig d’anunciar la Bona Nova del Regne de Déu a les altres poblacions; aquesta és la missió que m’ha estat confiada. Jesús no ens vol instal·lats en la comoditat, Ell mateix no s’instal·la, la Bona Nova no és només per a Cafarnaüm, és per a tothom, Jesús ho té clar. Els malalts han estat guarits, els dimonis han estat expulsats, no perquè visquem de rendes i fer de Déu un fetitxe, o pitjor, un titella; sinó per donar fruit, cadascú el seu segons les seves possibilitats. Penso que només així s’entén que aquella petita casa de Pere ben aviat es convertís en Església i la Bona Nova pogués arribar fins a nosaltres avui.


Serem capaços de no voler retenir res per a nosaltres, ni a Jesús mateix, perquè Ell pugui ser el Déu-amb-nosaltres que és i no un ídol de qui podem fer i desfer a caprici?