Estils de testimoniatge (Pasqua 3)

“Vosaltres en sou testimonis” diu Jesús als seus deixebles respecte a l’anunci de la seva resurrecció. Però és ell mateix qui, prèviament, ha esdevingut el primer testimoni. Les repetides aparicions (manifestacions o encontres) amb els deixebles certifiquen, garantitzen i revelen que la seva resurrecció és verídica i tangible. Els relats d’aparició -que anirem escoltant durant la Pasqua- serveixen per afiançar i per capacitar als deixebles en el seu testimoniatge. En definitiva, Jesús dóna testimoni de la seva resurrecció i esperona als deixebles a fer el mateix.

El compromís de la primitiva església d’anunciar la resurrecció de Jesús queda solemnement concretat per Pere quan diu: “Nosaltres en som testimonis”. La comunitat ha passat de segona persona (“vosaltres”), a primera persona (“nosaltres”) i sempre en plural, perquè és comunitàriament quan la fe es qualifica.

Ser testimoni esdevé essencial pels creients: primer perquè participem de la dinàmica vivificadora que Crist Ressuscitat inicià amb els seus deixebles; segon perquè assumim la responsabilitat de transmetre la fe. Atenció però, que ser testimoni no és per guanyar adeptes, ni per fer proselitisme, ni per convèncer, ni per salvar a ningú. Ser testimoni és irradiar, és comunicar, és educar en la fe; és assumir el “Nosaltres en som testimonis” que Pere va dir decidídament fa vint i un segles.

Avui dia podem parlar de diferents estils de testimoniatge. Comencem pel testimoniatge avergonyit: és aquell que s’esdevé improvisadament en un ambient hostil, assetjat per les acusacions típiques: la riquesa del Vaticà, els capellans pederastes, el preservatiu i l’avortament. La defensa, la justificació o les excuses evidencien la inutilitat d’aquest intent. En aquests casos el testimoniatge és certament benintencionat però fora de context.

Hi ha també el testimoniatge combatiu que delimita clarament el terreny i es fa respectar sigui com sigui. Utilitza el llenguatge mediàtic de les banderes, els atacs excloents en els mitjans de comunicació, els actes multitudinaris, les campanyes publicitàries. Aquest testimoniatge també pot ser benintencionat, però esdevé groller.

Un tercer és el testimoniatge caducat: és aquell que s’inicià il.lusionadament en el postconcili, tancant l’etapa del nacional-catolicisme, en una societat de majoria creient. S’optava convençudament pels valors i els fets –una moral i una ètica-, bandejant qualsevol imposició, relativitzant la visibilització del fet religiós. Aquest testimoniatge és benintencionat, però actualment és ilús perquè la societat és molt diferent i mancadíssima de visibilitat i de vibració del sagrat.

Per últim citem el testimoniatge evangèlic, que és el més lògic i natural, però el més complicat: es tracta de començar pels qui ens envolten. Jesús Ressuscitat començà a manifestar-se als més propers..., evident, no? Cal irradiar, o comunicar o educar en la fe als qui formen el nostre entorn vital: família, amics, treball, fraternitat, comunitat. Dient això potser descobrim la sopa d’all. Però no és tan fàcil fer una bona i gustosa sopa d’all... i després animar a que la tastin...