Déu omnipotent, feu que les celebracions anyals de la santa Quaresma ens siguin profitoses per a conèixer més i més el misteri de Crist i per a viure'l d'acord amb les seves exigències.
Tot i que vagament, encara recordo de petit com es vivia la Quaresma a casa meva. Són records d'infantesa i, per tant, donen de si el que donen...
Per a un nen petit, la Quaresma representava un temps "trist" i "gris": música religiosa arreu, no fer soroll, exigència de portar-se més bé que de costum (tot un repte per a un marrec), pel·lícules de temàtica religiosa a la TV (res de pel·lis d'indis i vaquers, doncs!!) i no dic anar a missa, perquè a casa, en faltar l'àvia i haver de treballar pare i mare, l'anar a l'Església es va acabar...
El problema és que aquests records queden tan gravats en la memòria que un oblida fàcilment dues coses: que tot allò era la vivència d'un nen (que amb la seva hiperactivitat era fàcil que qualsevol cosa li resultés avorrida) i que la "tristor" i "grisor" que es podia viure també tenia una altra raó de fons (potser, fins i tot, més forta): la grisor dels darrers anys de la dictadura amb tantes mancances. De manera que, en oblidar-ho, un pot tornar-se tant categòric que, en sentir dir que "hem entrat en el temps de Quaresma", pensi automàticament: "això és un invent de l'Església per a fastidiar-nos la vida" o "Això sols ho segueixen una colla d'avorrits i prou".
Curiosament, però, la pregària d'aquest primer diumenge parla de celebració i no d'enterrament (que podria suggerir quelcom més trist), perquè es tracta de "celebrar", és a dir, "de viure com a festa", un temps que té per fita preparar-nos per la festa de les festes: la Pasqua.
La pregària encara ho concretitza més: aquesta celebració és per a conèixer més i més el misteri de Crist (això, com a mínim, per a què no arribem a Pasqua i pensem que "tal dia farà un any i fins l'any que ve").
Crist és el centre, és el veritable misteri. Misteri que aquest Diumenge I de Quaresma pren la forma d'un Déu que té cura dels homes i dones d'aquest món i que fa aliança (amistat, comunió), no sols amb nosaltres (no ens penséssim que som "els reis del mambo"), sinó amb tots els éssers vivents (Gn 9, 8-15).
D'un Déu que es fa home, en l'home Jesús de Natzaret (Mc 1, 112-15), que assumeix la nostra quotidianitat: passa en el desert quaranta dies, entre animals ferèstecs i alimentat per àngels... igual que nosaltres també podem fer experiència del dia a dia (potser també l'estem vivint com a desert o com a selva?), i sentir-nos envoltats dels nostres "animals ferèstecs" particulars (aquells que ens fan la guitza) i "alimentats per àngels" (aquella gent que ens estima i té cura de nosaltres, però que solen ser més discrets i passar desapercebuts).
Tot plegat per a viure aquest misteri de Crist d'acord amb les seves exigències, perquè seguir Jesús implica canviar el nostre Estatut (les lleis internes i externes que governen la nostra manera de viure) per la Constitució del Regne de Déu (fer camí tot mirant de viure les Benaurances, l'estimació a Déu i al proïsme), significa CONVERTIR-NOS I CREUE EN L'EVANGELI.
Ànims, tenim per davant tot un repte!!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada