Anem a visitar un malalt psíquic que ha ingressat a l’hospital. Fa molts anys que ens coneixem. La conversa és franca, natural i emotiva. Abans de marxar ens vol presentar als seus companys d’habitació i va repetint, en veu alta, perquè tothom ho escolti: “és frare i és sacerdot”. Tals manifestacions públiques ens ruboritzen però el to convençut i joiós amb que ho diu ens fa reaccionar positivament i saludem cordialment a tothom.
Al carrer meditem perquè ha ressaltat amb tanta vehemència la nostra condició religiosa... Intuïm que la nostra visita, per ell, ha estat diferent. La nostra presència portaria afegida, ho pretenguéssim o no, el que som i el que signifiquem.
Potser per això hem pogut parlar fàcilment del sentit de la vida, de saber valorar les petites coses que ens envolten, de ser agraïts amb la família que ens estima. Potser per això l’abraçàvem i l’acariciàvem. Potser per això ha volgut que els altres sabéssin que erem quelcom més que un amic. Potser per això ens ha donat, repetides vegades, les gràcies de la visita.
Un profund respecte ens ha envaït al captar el que és capaç de significar pel altres -sense pretendre-ho, sense merèixer-ho- un religiós/a o un prevere.
Al carrer meditem perquè ha ressaltat amb tanta vehemència la nostra condició religiosa... Intuïm que la nostra visita, per ell, ha estat diferent. La nostra presència portaria afegida, ho pretenguéssim o no, el que som i el que signifiquem.
Potser per això hem pogut parlar fàcilment del sentit de la vida, de saber valorar les petites coses que ens envolten, de ser agraïts amb la família que ens estima. Potser per això l’abraçàvem i l’acariciàvem. Potser per això ha volgut que els altres sabéssin que erem quelcom més que un amic. Potser per això ens ha donat, repetides vegades, les gràcies de la visita.
Un profund respecte ens ha envaït al captar el que és capaç de significar pel altres -sense pretendre-ho, sense merèixer-ho- un religiós/a o un prevere.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada