Jesús: un debat sempre obert (Nadal 2)

Les lectures d’avui no són aptes quan s’acaba d’arribar d’un inacabable àpat nadalenc, ni tornant -amb l’adrenalina ben alta- d’un partit del Barça. Són textos que mereixen concentració i més d’una atenta llegida. De fet, les lectures de tots els diumenges s’ho mereixen, però n’hi ha de més entenedores que ens permeten connectar més ràpidament i fàcilment amb el seu contingut.

Les lectures d’avui utilitzen un vocabulari filosòfic i teològic, habitualment poc present en el discurs religiós quotidià. El principi grec de saviesa fa de denominador comú de totes elles, ja sigui per a ser refutat a favor de la “Hokmà” (la saviesa hebrea) com fa el llibre de Ben Sira, ja sigui per ajudar a explicar la figura del Crist com fa la carta als Efesis i l’evangeli de Joan.

La saviesa hebrea – la Hokmà- és una ajudant intimíssima de Yahvè, creada per ell i col.laboradora del poble d’Israel, enmig del qual resideix. Es tracta d’una saviesa d’arrel semita, diferent a la saviesa grega que gira al voltant del coneixement, que és el que la carta paulina als efesis desitja als cristians d’allí: que tinguin “coneixement” de Déu. Serà la manera, segons la carta, que entenguin i coneguin a Jesús. El pròleg de l’evangeli de Joan, una obra mestre de la incipient teologia cristiana, associa a Jesús amb el “logos” diví, amb el principi filosòfic creador del qual tot brolla, en el qual tot té sentit, i sobre el qual tot es sosté.

Aquestes lectures expressen els esforços filosòfics i teològics de creients jueus i cristians per explicar qui és Jahvè i qui és Jesús als seus contemporanis, quelcom que perdura encara encara avui a l’hora de fer teologia i de fer aproximacions a Jesús. Per exemple, en la dècada dels anys seixanta i setanta, Jesús apareixia amb tons revolucionaris i hippies, ja fos amb connotacions obreres o a l'estil Che-Guevara; a la dècada dels vuitanta apareixia com un llibertador dels pobles oprimits llatinoamericans; a la dècada dels noranta era un Crist còsmic i ecològic; a l’actual dècada del dos mil, té connotacions interreligioses i universalistes.

No obstant, detectem en joves que actualment fan opcions de vida sacerdotal, de vida religiosa o consagració personal, una preferència per un Jesús catòlic, apostòlic i romà. No ho diem com una lamentació ni com una crítica, sinó com a expressió d’un nou sentir que puja i que reivindica un Jesús més propi i més eclesial.

A nosaltres ens agradaria que també aparegués la reflexió i el debat d’un Jesús amb barretina, calçant espardenyes, bevent en porró, i dient “Déu vós guard”, perquè voldria dir que a casa nostra hi ha altres temes “transcendents” a part de la financiació econòmica i del Barça.

També aquesta aproximació catalana seria parcial i tindria fisures, com totes les altres; però ajudaria a avançar el debat i la reflexió teològica, com totes les altres.