dissabte, 15 de novembre del 2008

Una natura somrient (Des del Montnegre 4)

Pugem al Montnegre despres d’uns dies de pluja intensa. Els primers revolts de la pista forestal ja manifesten la vibració de la serralada: enmig de la immutable serenor característica hi captem un somriure de satisfacció.

Els xaragalls del camí, els marges enfangats, la riera que baixa animosa, la molsa lluent i flonja, els colors vius de les fulles dels arbres, la jovialitat dels matolls i les herbes, les cireres de pastor -madures i vermelloses- caigudes al terra..., expressen quant de bé ha fet aquesta pluja.

Anem decidits a buscar aigua a la font de sant Martí, convençuts que rajarà ufanosa. A finals de setembre només degotejava. Baixem pel camí humit que, degut a l’aigua caiguda, ha llevat la flaire del poliol -Mentha pulegium- acabat de florir a ambdós marges. Ens hi acostem per delectar-nos de la seva olor rugosa i directe, suament mentolada, un punt àcida, d’una sòbria i quasi vergonyosa dolçor. Recordem que l’any passat, en aquesta època, l’indret era un passeig amarat d’agradabilíssim i intensíssim perfum de poliol florit.

Baixem pels troncs que, formant esglaons, porten a la font. Des d’allí ja se sent el soroll de l’aigua rajant, que amb l’estora natural de fulles caigudes, ens ofereixen una escenografia tardoral que arriba a la plenitud quan contemplem el brollar complagut de la canella de la font, l’aigua sobreïxint simultàniament per damunt l’entrada de la mina, la forma regalada en què vessa l'aigua de la pica de pedra que, a ran de terra, fa de primer recipient. Un somriure ple, interior i exterior, ens envaeix. El somriure satisfet, fresc, intens, vivificador de la natura se’ns ha encomanat.