dissabte, 1 de novembre del 2008

Canalla o virtuós? (Tots Sants 08)

En un portal de notícies d’internet hi havia la fotografia d’un cantant de moda amb el següent títol: “Me gusta defender mi lado más canalla”. Ho diem en castellà perquè estava escrit així, i a més, queda més solemne. Es tracta d'un títol cridaner, mediàtic, que ens anima a entrar dins la notícia i a saber quines malifetes ha fet -o està fent- aquest famós.
El cantant i el portal on sortia la notícia no parlaríen així si no sabéssin que, ser una mica canalla -sense passar-se-, està ben vist. El qui presumeix de dolentot gaudeix de la benvolença col.lectiva, si es compensa, això sí, amb un bon físic, amb simpatia, amb qualitats artístiques o, simplement, amb cara dura.

Imaginem-nos que al costat d’aquesta notícia en poséssim una altre amb la cara d’un famós dient el següent: “Me gusta defender mi lado más virtuoso”. Pocs serien els qui, encuriosits, clicarien amb el ratolí sobre aquesta notícia. Fins i tot, ¿quin famós acceptaria ser notícia amb un títol tant ranci i caspós? Quedaria immediatament classificat com un estret o una estreta.

Doncs la diada de Tots Sants celebra precísament això: el costat més virtuós de l’ésser humà, el costat més sant de la condició humana. Avui tenim presents tots aquells homes i dones que ens han precedit en la fe i que han procurat, al llarg de la seva vida, viure el seu costat més virtuós. I malgrat els seus defectes, limitacions i fins i tot, canallades comeses, han sabut deixar-se amarar de la presència de Déu, una presència que els ha anat transformant..., redimint..., purificant..., renovant..., canviant...

Intentar de viure la nostra vessant més virtuosa no és, ni serà mai, notícia i per una senzilla raó: el que és notícia és el que trenca la normalitat. Viure el nostre costat més virtuós és el que normalment i quotidianament intentem fer, amb menor o major convicció, amb menor o major resultat, però en definitiva, és el que procurem fer. La normalitat i la quotidianitat són tan poc originals! Són tan poc mediàtiques! Però en elles ens hi jugem el pa de cada dia. En elles vivim, patim, i gaudim de la nostra condició humana. En elles s’hi cou i s’hi expressa tot el que som i pensem. I el que és normal, habitual i quotidià acostuma a passar-nos desapercebut, no és emocionant, no és notícia... Per tant, no és valorat.

Per això el llibre de l’Apocalipsi ha d’exalçar aquesta majoria anònima de creients simbolitzada pel nº 144.000 que, per decisió d’una minoria de romans canalles, van ser perseguits i occits per voler viure el seu costat més virtuós, des de la fe en Jesucrist: “Aquests són els qui venen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell i els han quedat blancs”. El llibre de l’Apocalipsi converteix en notícia celestial el que per l’Imperi Romà fou un simple episodi històric.

I les benaurances de l’evangeli de Mateu que hem escoltat són més que una simple invitació a viure el nostre costat més virtuós. Són més que una proposta d’un estil de viure. Les benaurances són una constatació que, viure la nostra vessant més virtuosa, ens fa feliços... encara que no siguem notícia, encara que no es parli de nosaltres, encara que estiguem ignorats, encara que no passem a la història.

Per això podriem afegir aquesta benaurança: “Feliços els qui no defensen el seu costat més canalla, perquè viuran més tranquils i seran més feliços”. Qui ho entengui, que ho practiqui...i caminarà per camins de santedat...