dissabte, 29 de novembre del 2008

Fer les Amèriques-1

Ens diuen que la polícia d’immigració nordamericana és molt dura i que, amb la barba que portem, ens faran moltes preguntes quan baixem de l’avió i passem pel control. També ens diuen que si portem algun distintiu de la nostra condició religiosa serà diferent. Sabedors de la mala estona que es passa, i havent de connectar amb un altre vol decidim, per ser pràctics, que farem el viatge portant l’hàbit.

Constatem els seus efectes “protectors” en el mateix aeroport de Barcelona quan, passant pel detector de metalls, sona el xiulet. Tornem a passar i torna a sonar. Quedem desconcertats car ens havíem tret el rellotge, la cartera, bolígraf, etc... Els de seguretat ens diuen que no passa res, que continuem. Instants després ens adonem que havíem passat amb les claus a la butxaca.

Som en territori nordamericà, sortits de l’avió i davant el control d’immigració. El policia, seriós i rutinari, només ens pregunta perquè hem vingut i on residirem. Ens fa la fotografia de rigor i ens escaneja els dits de les dues mans.

Passem, ara, pel control d’aduana. Qui ens atén, ja des de lluny, i amb veu forta, ens diu si coneixem al pare tal. Sorpresos per tanta espontaneitat, li responem discretament que no, que és el primer cop que venim, i que anem a una altra ciutat. Aleshores ens pregunta si som sacerdot o germà. Novament sorpresos li diem que sacerdot i aleshores, amb el mateix to de veu, fort i entusiasta ens diu, davant de tothom, que el beneïm. Ens quedem per uns instants, avergonyidíssims i bloquejats. Reaccionem i, en veu baixa, el beneïm ràpidament, agafem el passaport i, totalment descol.locats, ens allunyem mentre aquell home ens acomiada efusiu i agraït.

Encara ens estem recuperant de l’impacte que un mosso, de color, que empeny una rastellera de carretons, aixeca la mà per saludar-nos i ens diu, també amb veu forta i entusiasta: “Amen, brother, Amen”. No som capaços de creure el que ens està passant.

Ara toca un nou control de seguretat. Posem la motxilla per la màquina i aquesta vegada vigilem bé de treure totes les pertinences de les butxaques. No volem temptar la sort. Passem pel detector de persones. No sona però ens fan passar en un reservat per fer-nos un escorcoll. Entra un noi, i amb un gran respecte i, com si li fes vergonya, comença a passar-nos, amb delicadesa, les mans per braços, el tronc i cames. Ens diu que el disculpem pel que ha fet i que podem seguir. Entenem que sota l’hàbit podríem portar qui sap què.

Acabats tots els controls, respirem alleugerits. Mirem les pantalles i llegim que el nostre vol l’han cancelat. L’aventura continua..., però encoratjats per tants bons tractes anem al taulell de la companyia aèria. Ens confirmen que el vol està cancelat i que haurem d’esperar tres hores i mitja més del compte, en total cinc hores. Demanem d'agafar un vol que sortirà en breu i, sortosament, ens troba una plaça. Li diem que ens vindran a buscar a l’aeroport i no tenim cap forma d’avisar dels canvis. Ens treu, somrient i amable, un telèfon del taulell i ens deixa trucar. Li donem les gràcies i ens dirigim a l’avió preguntant-nos si tots els nordamericans seran així de "religiosos".