La consagració de Maria al cel (Assumpció 2024)

Els Jocs Olímpics de Paris han acaparat l’atenció mundial fins fa pocs dies. Hem contemplat el triomf dels millors esportistes del món, però també hem vist el gran desconsol i les llàgrimes d’aquells que no han reeixit en els seus objectius.

Els triomfadors de les disciplines han rebut el reconeixement mundial. Han pujat al pòdium i han rebut el premi merescut amb les medalles d’or, plata i bronze. Han estat aclamats i aplaudits per la victòria aconseguida. Aquests esportistes han quedat consagrats com els millors representants de la seva disciplina.

Una cosa semblant podríem dir de Maria i la festa de l’Assumpció. Avui celebrem que Maria ha estat consagrada al cel. Avui fem un reconeixement mundial en tantes esglésies i ermites que li son dedicades, com nosaltres estem fent.

Celebrem que Maria ha pujat al pòdium del cel, el pòdium més alt que un ésser humà pugui assolir. Vint segles després, continuem aclamant-la i aplaudint-la per la victòria que ha aconseguit. Però en lloc de rebre una medalla com a signe de reconeixement, l’Apocalipsi parlava d’una corona de dotze estrelles. El llibre de l’Apocalipsi feia una descripció espectacular d’aquesta pujada al pòdium celestial: “Llavors aparegué en el cel un gran prodigi: una dona que tenia el sol per vestit, la lluna sota els peus i duia al cap una corona de dotze estrelles”. Els textos no ho diuen, però també rebria l’abraçada entranyable del seu Fill i del Pare del cel.

En la festa d’avui, aclamem Maria al cel per la seva victòria sobre la mort. Aquesta és la raó de pujar al pòdium celestial, on l’esperava Jesús, el primer ressuscitat. L’Apocalipsi ho explicava així: “Llavors vaig sentir al cel una veu que cridava amb tota la força: «Ara és l'hora de la victòria del nostre Déu, l'hora del seu poder i del seu Regne, i el seu Messies ja governa»”.  

De manera més senzilla ho explicava la carta de sant Pau als Corintis, quan explicava la victòria de Jesús sobre la mort: “Tot ho ha posat sota els seus peus”. Déu ha posat als peus de Jesús el domini de la mort i la imatge del pòdium ens ajuda a entendre ràpidament el missatge. Si Jesús ressuscitat ocupa el primer lloc en el pòdium celestial, Maria ocupa el segon. El lloc que queda és per a nosaltres, els qui creiem en la resurrecció. Per arribar a tal premi, cal entrenar i entrenar, com els esportistes olímpics; però recordant la humilitat de Maria, quan deia en el Magníficat: “El meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa”.

Tens molt camí a fer (Diumenge 19)

“Ja n'hi ha prou, Senyor. Preneu-me la vida”. Aquest era el clam desesperat que el profeta Elies proferia contra Iahvè. La seva tasca profètica l’obligava a exiliar-se, a amagar-se, a fugir per salvar la vida. La fidelitat  als seus principis el convertien en un anti-sistema perseguit per la justícia. La gota havia vessat del got i les forces interiors d’Elies estaven exhaurides. És aleshores quan Déu intervé a través d’un àngel, que toca el profeta amb delicadesa, animant-lo a aixecar-se i a menjar per reprendre les forces. La segona vegada, veient-lo més refet, l’àngel afegeix: “Tens molt camí a fer”.  L’àngel obre a Elies els horitzons que el seu enfonsament li havien tancat. Aleshores, renovades les forces i els ànims, camina quaranta dies fins a l’Horeb, la muntanya de Déu. Allí omplirà de sentit el seu exili forçós. Allí rebrà missions encara més importants.

La carta als Efesis descrivia els comportaments que posem en pràctica quan abaixem els braços i ens deixem dominar per la negativitat: “Lluny de vosaltres tot mal humor, mal geni, crits, injúries i qualsevol mena de dolenteria”. Les dificultats provoquen aquestes reaccions, fins i tot amb les persones més properes. Els detalls que ens fan mal ens fan perdre la perspectiva espiritual de la nostra vida. Per això deia la carta: “No entristiu l'Esperit Sant amb què Déu us ha marcat per reconèixer-vos el dia de la redempció final”. Com Elies, malgrat les pèrdues d’ànim i de sentit que entristeixen l’Esperit Sant, no hem de perdre la perspectiva del nostre destí final, on la darrera paraula serà de Déu.

L’evangeli de Joan continuava amb el debat dels darrers diumenges al voltant del pa de vida. Jesús deia: “No murmureu entre vosaltres”. La murmuració és sempre fruit de la desconfiança i la desplaença. Per això, Jesús convida a creure en ell. Ho fa amb anuncis ben contrets, que van més enllà d’una quotidianitat sempre complexa, però que ajuden a viure-la amb sentit i perseverança: “Els qui venen a mi jo els ressuscitaré el darrer dia”, “Els qui creuen tenen vida eterna”, “Jo soc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre”. Davant d’aquests anuncis que remeten al futur tenim dues possibilitats: creure’ls o rebutjar-los.