Parlar en el nom del Senyor (Diumenge 3r Advent)

“Enrobustiu les mans que es deixen caure, afermeu els genolls que no s’aguanten”, és una frase entendridora i inspiradíssima del profeta Isaïes, extreta de la crua realitat que viuen els israelites, amenaçats per totes bandes i amb els ànims per terra. La frase, travessa els segles, perquè sigui a nivell personal o col·lectiu, hi ha moments que les mans i els genolls ens flaquegen de por, de desànim, o de tristor. Però Isaïes no proposa begudes ni barretes energètiques d'efectes limitats, sinó que anuncia, un cop més, uns temps nous, utòpics certament, però amb una perspectiva sense límits molt definida: “es desclouran els ulls dels cecs i les orelles dels sords s’obriran, el coix saltarà com un cérvol i la llengua del mut cridarà de goig”. Quin creient no es deixa seduir per aquestes frases, que hom intueix que al costat de Déu un dia esdevindran realitat!

Per aquesta raó el salm responsorial afirmava, amb tanta convicció, que Déu capgira la realitat d’oprimits, famolencs, empresonats, cecs, vençuts, justos, forasters, viudes, orfes. El regne de Déu s'ocuparà, en primer lloc, d’aquests col·lectius, perquè els regnes humans fem la viu-viu.

L’evangeli d’avui destil·la de nou un ambient messiànic, on les frases del profeta Isaïes han esdevingut memòria col·lectiva. La resposta de Jesús als deixebles de Joan Baptista sobre la seva messianitat és implícita, però clara: els miracles que realitza confirmen les profecies messiàniques d’Isaïes, amb afegits nous: “els morts ressusciten i els desvalguts senten l’anunci de la bona nova”. Jesús també defensa agosaradament Joan Baptista, que estava empresonat, proclamant obertament que és un profeta a l’estil d’Isaïes. Jesús posa en evidència ‒de manera pública‒ l’arbitrarietat d’aquest empresonament i amb tals afirmacions realitza un pas determinant qüestionant les autoritats. Per això, en les seves declaracions Jesús també deia: “Feliç el qui no quedarà decebut de mi”; perquè el seu messianisme no serà triomfal, sinó sofrent; no serà vencedor, sinó redemptor; no aportarà benestar terrenal sinó celestial.

Per això la carta de sant Jaume, encoratjant les primeres comunitats cristianes, seguidores d’un Messies terrenalment fracassat i celestialment ressuscitat, exhorta a tenir paciència en les tribulacions: “Voleu, germans, un exemple de paciència en els mal tractes? Preneu el que us donen els profetes que van parlar en el nom del Senyor”. Sant Jaume afirma que parlar en el nom del Senyor és profètic i implica mals tractes, però també afirma que la vinguda del Senyor ho posarà tot a lloc: “Refermeu els vostres cors, que la vinguda del Senyor és a prop”. Això també val per a nosaltres.

Trepitjant el cap de la serp (Immaculada Concepció 2022)

“Ell t’atacarà al cap i tu l’atacaràs al taló”, és la sentència que Déu dicta contra la serp en el paradís, declarant que el llinatge d’Eva, que som el llinatge humà, trepitjarà el cap de la serp, la qual s’esmunyirà per contraatacar-nos al taló. Es tracta d’una imatge altament expressiva dels afanys humans per sotmetre el mal, i que mai no podem vèncer del tot perquè ens contraataca a la mínima que abaixem la guàrdia. De fet, el llibre del Gènesi explica que la lluita contra el mal ‒tipificat per la serp‒ és un tret característic de la condició humana. Afluixar en aquest combat i cedir a les seves temptacions implica sortir malparats i perdre bous i esquelles. Aquest és el missatge del relat del paradís: que hem de vetllar per no malmetre el bell escenari de la nostra existència, tan plena de possibilitats i tan plena de temptacions.

Eva és anomenada pel Gènesi “la mare de tots els qui viuen”, i des del principi, ens ensenya a trepitjar el mal amb convicció i a vigilar els seus contraatacs. Això és el que aconsegueix de manera completa Maria, que avui celebrem com a Immaculada Concepció: ella trepitja el cap de la serp amb tanta naturalitat que aquesta roman immòbil, sense possibilitat d’atacar-li el taló. Una nova imatge que defineix Maria lliure de qualsevol mal, lliure de pecat. Així ho manifesta la iconografia de Maria Immaculada presentant-la trepitjant el cap a una serp.

De fet, l’evangeli d’avui amb l’escena de l’anunciació, l’àngel Gabriel proclamava Maria plena de gràcia i que el Senyor és amb ella, i li anunciava que l’Esperit Sant vindrà damunt seu i l’Altíssim la cobrirà amb la seva ombra. Maria esdevé embolcallada de la presència divina per dins i per fora; abans, durant i després. Per això la tradició cristiana la proclama concebuda sense pecat, per declarar la seva plena participació en els dons que l’àngel Gabriel li anuncia: “el fruit sant que naixerà l’anomenaran Fill de Déu”.

Si Eva esdevé la mare que ens ensenya a caminar per la vida amb peu ferm i trepitjant el mal, Maria esdevé la mare que ens ensenya a caminar per la vida amb fe ferma i vencent el mal; i ho fa gràcies a Jesucrist, a través del qual Déu ens beneeix, com explicava sant Pau als cristians de Roma. L'apòstol afegia: “Ens elegí en ell perquè fóssim sants i irreprensibles als seus ulls”. Però hem de reconèixer que no som ni sants ni irreprensibles, encara que creguem en Jesucrist i anem a missa: però ens hi posem de cara per poder-ho ser! Maria sí que esdevé santa i irreprensible de principi a fi, de cap a peus: encomanem-nos-hi perquè se’ns enganxi alguna cosa d’ella.

Ningú no serà dolent ni farà mal (Diumenge 2n Advent)

“Ningú no serà dolent ni farà mal”. Aquesta afirmació del profeta Isaïes, per bonica que sigui, i malgrat la proclamem com a paraula de Déu, és un impossible en el nostre món: sempre hi haurà algú dolent, amb nosaltres mateixos com a candidats; i sempre hi haurà qui faci el mal en major o menor mesura. També esdevé impossible en el nostre món que un llop convisqui amb un anyell sense cruspir-se’l, o que un lleó esdevingui vegetarià com un vedell. També és impossible en el nostre món que es faci justícia als desvalguts i que els pobres surtin guanyant, que es neutralitzi als violents i que s’eliminin els injustos. Però el profeta Isaïes no està parlant del món actual que trepitgem, sinó d’un nou món: tot el que explica es refereix al futur, quan brotarà un rebrot de la soca de Jesè, del qual nasqué el rei David i d’on sortirà el futur Messies, el qui alliberà Israel de les seves penes i instaurarà un nou món. Serà aleshores quan “ningú no serà dolent ni farà el mal”.

A l’evangeli de sant Mateu, que seguirem aquest nou any litúrgic, Joan Baptista materialitza segles després les paraules del profeta Isaïes: «Una veu crida en el desert: “Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí”». El Baptista anuncia la vinguda imminent del Messies que exigeix un canvi immediat de comportament. Uns reaccionen a les seves prèdiques i “confessaven els seus pecats i es feien batejar per ell al riu Jordà”. Altres, refiats de ser bons creients, són advertits amb severitat: “Cria d’escurçons, qui us ha ensenyat mai com podreu fugir de la justícia que s’acosta?” Joan Baptista cerca la reacció dels seus oients i exhorta tothom a la conversió afirmant: “el Regne del cel és a prop”. És tan a prop que arribà en la persona de Jesús, el Crist. Primer arribà en forma humana i velada; en el futur arribarà de forma divina i plena. 

Mentrestant no arriba, nosaltres assaborim el Jesús espiritual present en el nostre interior, sobretot en el dels més desfavorits, i en l’interior de les nostres comunitats. També experimentem el Jesús sagramental que assaborim de manera destacada en l’eucaristia i també en els altres sagraments. I sense oblidar mai el far de l’Escriptura, com ho expressava sant Pau escrivint als Romans: “Germans, tot el que diuen les Escriptures és per instruir-nos a nosaltres, perquè la força i el consol que elles ens donen ens ajudin a mantenir la nostra esperança”. La "nostra esperança" remet a quan Jesucrist retorni gloriós: aleshores “ningú no serà dolent ni farà el mal”.

L’hora menys pensada (Diumenge 1r Advent)

“Casa de Jacob, veniu, caminem a la llum del Senyor”. Ho proclamava el profeta Isaïes amb exultança, anunciant un futur millor obra de Déu. Parla dels darrers temps quan Jerusalem i el seu temple seran lloc d’aplec de tots els pobles; i, atenció: “cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra, ni s’entrenaran mai més a fer la guerra”. No està gens malament escoltar aquesta proclama d’Isaïes quan segueixen sonant els tambors de guerra al nord d’Europa i recents atemptats a Jerusalem malmeten el seu títol de ciutat de pau.

Per aquestes raons, com a descendents de la casa de Jacob per la fe que tenim en Jesucrist, hem de caminar a la llum del Senyor; malgrat les tenebres provocades pels humans, no hem de perdre de vista el raig de llum que Déu projecta com a destí final de la nostra existència. Així ho repeteix sant Pau, escrivint als cristians de Roma del segle I: “Siguem conscients dels moments que vivim...; avui tenim la salvació més a prop nostre...; revestim-nos l’armadura del combat a plena llum”.

Sembla que durant el temps d’Advent i de Nadal ens envaeixi un sentiment de catastrofisme col·lectiu amb alarmes de tota mena: militars, sociopolítiques, de gènere, climàtiques, econòmiques, energètiques, que agiten la nostra consciència convidant-nos al fatalisme i a la depressió social. Aleshores serà l’hora adequada de posar en pràctica l’empenta que comuniquen el profeta Isaïes i sant Pau: de viure les dificultats amb perspectiva; com un moment on Déu continua il·luminant la nostra existència, a voltes amable i a voltes feixuga. 

En els moments més enterbolits de la realitat humana són molt escaients els anuncis dels evangelis sobre el retorn del Fill de l’home, que concreten en Jesucrist les proclames sobre els darrers temps del profeta Isaïes i que exhorten a la vigilància com proclamava sant Pau.  La vinguda de Jesucrist a la fi dels temps s’escapa afortunadament als pronòstics humans, i per aquesta raó els creients hem de ser fidels a l’anunci de l’evangeli de sant Mateu d’avui: “Estigueu a punt, que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada”. Els qui no esperen ni creuen en aquesta hora menys pensada viuen més relaxats, però viuen sotmesos al jou dels imprevisibles horitzons humans, que sovint venen fum, o duros a quatre pessetes, com es deia abans. Però els creients esperem aquesta “hora menys pensada” i creiem que serà una hora definitiva i amarada de bons auguris. Per això no ens la volem deixar perdre i ens hi preparem en vida. Volem estar asseguts dins l’estadi quan es jugui el partit final.