Qui posà les portes que limiten la mar? (Diumenge 12)

“Qui posà les portes que limiten la mar?”, és la resposta de Déu a Job per fer-lo tocar de peus a terra, perquè reconegui la seva immensa petitesa davant el domini diví de totes les coses. Com Job, nosaltres també reptem Déu amb preguntes agosarades i fins i tot insolents, volent-lo posar al nostre nivell humà, quan la seva grandesa és incommensurable. De fet, la persona creient és aquella que sap posicionar-se de manera adequada davant Déu, reconeixent els seus favors i els seus prodigis en bé dels humans, sense interpel·lar-lo amb preguntes que superen pròpies capacitats. El salm responsorial convidava a aquesta reconeixença quan proclamava: “Que reconeguin els favors del Senyor, els prodigis que ha fet en bé dels homes”.

En l’evangeli de sant Marc, Jesús protagonitzava el poder diví sobre les aigües, en concret les del mar de Galilea o llac de Tiberíades. “Calla i estigues quiet”, crida Jesús, reptant les aigües esvalotades enmig de la cridòria dels deixebles, també esvalotats. Tornada la calma, Jesús qüestiona els seus deixebles, dient-los: “Per què sou tan porucs? Encara no teniu fe?”. L’episodi de l’evangeli és una al·legoria als moments tempestuoses de la nostra vida, que encarem atemorits i dubtant del suport diví. Nosaltres també som protagonistes de l’episodi i el que Jesús diu als seus deixebles també va per nosaltres. La seva resposta final, que també hauria ser la nostra, va ser d’admiració i reconeixença: “Qui deu ser aquest...?”. Semblantment ho expressava sant Francesc d’Assís en la pregària: “Senyor, ¿qui ets tu i qui soc jo?

Sant Pau, escrivint als corintis afirmava: “Els qui viuen no visquin ja per a ells mateixos”. Això és fruit de l’amor de Crist, que ens obliga als creients a viure com una creació nova, oberts a Déu i als altres: allunyats de les maneres humanes, sempre inflades, de valorar les coses i les persones; de situar Déu com un tapaforats subjecte als nostres desitjos. Jesús ens posa al nostre lloc, el de criatures humanes receptives i obertes, bo i donant sentit a les nostres vides, vivint “per a aquell que ha mort per tots i ha ressuscitat”. Gràcies a aquest canvi, comença una nova manera de ser i de fer, més serena, més alliberada, més pacífica.

No ambicionem res més que ser-li plaents (Diumenge 11)

“Jo abaixo els arbres alts i faig créixer els menuts, asseco els arbres verds i faig reverdir els secs”. Magnífica la sentència que el profeta Ezequiel posava en boca de Iahvè en la primera lectura, per expressar el seu poder incomparable. A Catalunya hem viscut una sequera que ha malmès arbres alts i ha assecat arbres verds, però les darreres setmanes hem vist com la pluja ha fet créixer arbres menuts i ha reverdit els secs. Però Iahvè és molt més que la sequera i la pluja juntes, perquè ell és l’autor de tot plegat i la nostra reacció no pot ser més que d’admiració i confiança, com proclamava el salm responsorial: “És bo de lloar l'Altíssim, de cantar al vostre nom, Senyor, de proclamar al matí el vostre amor, i de nit la vostra fidelitat”.

L’evangeli de sant Marc ens explicava dues paràboles de Jesús, que es serveix d’exemples camperols per explicar el Regne de Déu als seus oients: “Jesús anunciava el Regne de Déu amb moltes paràboles, perquè la gent l'entengués segons les seves disposicions”. Compara el Regne de Déu amb la llavor sembrada a terra, que germina i creix silenciosament fins a convertir-se en gra. També compara el Regne de Déu amb un minúscul gra de mostassa que es converteix silenciosament en un gran arbust. El silenci amagat és el gran recurs diví per fer créixer els seus designis, dels quals, si volem participar-hi, hem de partir de la nostra insignificança, deixant pacientment que ell actuï en nosaltres, fent-nos créixer segons el seu voler per esdevenir el que ell vulgui, no el que nosaltres volem.

Sant Pau ho expressava molt bé en la segona carta als corintis quan els escrivia: “No ambicionem res més que ser-li plaents”. Seguint el que explicava sant Pau, un creient ha de viure el seu més ençà no com una estada única, sinó com el pas a l’estada millor del més enllà. Per això també deia: “Ens sentim tan coratjosos, que preferim emigrar del cos per anar a viure amb el Senyor”. De fet, el Regne de Déu que Jesús anunciava amb paràboles, significa fer-lo créixer pacientment i silenciosament fins que arribi a la seva plenitud, fins que ens toqui, com deia també sant Pau:  “Comparèixer davant el tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui”.

La serp m'ha enganyat (Diumenge 10)

“És que la serp m'ha enganyat”, és l’excusa que Eva dona a Déu en l’episodi del paradís, en el Gènesi. La parella primordial, Adam i Eva, han menjat el fruit de l’arbre prohibit per Déu, l’arbre del coneixement del bé i del mal, donant peu a un seguit de conseqüències negatives. Cal dir que aquest i els altres episodis dels primers capítols del Gènesi, són unes històries paradigmàtiques, que remeten als orígens els estira i arronsa de la condició humana. De fet, l’episodi del paradís, descrit com un espai bucòlic malmès per la intervenció humana, no és aigua passada, sinó aigua actualíssima. El comportament humà continua malmetent tantes realitats, com les guerres inacabables, l’explotació laboral inacabable, l’abús de poder inacabable. Però si en el relat del paradís la transgressió la suggeria la serp, la seva realització la concretava l’ésser humà. “Ell t'atacarà al cap” era la imatge descriptiva de la lluita continua de l’ésser humà per anul·lar el poder de la serp, que tipifica la temptació humana de voler ser déus i dominar-ho tot. “I tu l'atacaràs al taló” era la contrapartida de la serp, que la temptació sempre ens atacarà d’una manera o altra.

L’evangeli de sant Marc explicava l’episodi on acusen Jesús d’estar posseït de Beelzebul, el príncep dels dimonis, anomenat també Satanàs. Jesús respon sense embuts: “Com pot ser que Satanàs vulgui treure fora Satanàs?”, desmuntant la seva acusació. Però Jesús afegeix amb contundència un dels comentaris més rigorosos dels evangelis: “El qui injuria l'Esperit Sant, Déu no el perdonarà mai i sempre serà reu del seu pecat”. Sembla que Jesús hagi oblidat un dels trets d’identitat de la seva acció, que és el perdó incondicional dels pecats. De fet, injuriar l’Esperit Sant són paraules majors i fa referència a negar de manera provocativa i ostentosa la divinitat de Jesús, que la reconeixem per la inspiració de l’Esperit Sant. Tot té un límit, i jugar amb el nom de Déu, també. Però el fragment de l’evangeli no acabava aquí, sinó que afegia l’episodi del trobament de Jesús amb la seva mare i germans, on Jesús aprofita per dir: “Tothom qui compleix la voluntat de Déu és el meu germà, la meva germana, la meva mare”. 

Amb aquesta declaració, Jesús s’erigeix com a portaveu de la voluntat divina i tots aquells que la compleixen esdevenen part de la seva família, una família terrenal de creients que té posada la mirada en l’àmbit celestial, com bé proclamava sant Pau escrivint als corintis: “Nosaltres no apuntem a això que veiem, sinó a allò que no veiem, perquè les coses que veiem passen, però les que no veiem duren per sempre”.