“Faré que s'aixequi d'enmig dels seus germans un profeta com tu”. Així parlava Iahvè a Moisès, anunciant-li descendència, no genealògica, sinó de lideratge religiós. La història bíblica ens permet conèixer aquests líders, començant pel seu successor, Josuè, i els posteriors dotze jutges que exerciran de cabdills del poble. Samuel inaugurarà la saga dels profetes, que exerciran de líders carismàtics davant la institució monàrquica, fins i tot després del retorn dels deportats a Jerusalem, animant la reconstrucció religiosa i social d’Israel. La lectura del Deuteronomi subratllava la gran responsabilitat del lideratge profètic: “Si un profeta s’atreveix a dir en nom meu alguna paraula que jo no li hauré ordenat, morirà”.
Es tracta, en veritat, d’una afirmació categòrica que constata la transcendència d’aquest lideratge religiós. Aquesta tasca exigeix tothora un cor ben disposat per acollir la veu divina. Així ho manifestava la resposta del salm responsorial: “Tant de bo que avui sentíssiu la veu del Senyor: «No enduriu els vostres cors»”. Un cor endurit, o despistat, no sabrà canalitzar la veu divina que la nostra sensibilitat religiosa haurà escoltat.
Sant Pau explicava quelcom semblant escrivint als corintis, seguint el discurs de la setmana passada: de com comportar-se davant la imminència de la plenitud dels temps. En aquest context els diu: “Germans, jo voldria que visquéssiu sense neguit”, i afegeix que, per viure dedicat al Senyor, és millor no casar-se. La raó que dona és que hom s’allibera de tràfecs que el distreguin. Els arguments que dona l’apòstol estan marcats per aquesta imminència escatològica, per tant, hem d’actualitzar-los al nostre context, i dir que cadascú ha de ser fidel a allò pel qual ha optat: dedicar-se en exclusiva al Senyor o dedicar-se a la família sense perdre la referència de Déu.
“Calla i surt d’aquest home”, era la reprensió de Jesús a un esperit maligne en l’episodi de l’evangeli de sant Marc. En aquest sentit, tots nosaltres tenim, potser no un esperit maligne dins nostre, però sí malicia que mereix ser expulsada sense contemplació perquè no malmeti els nostres principis, el nostre comportament i el nostre vocabulari. Ens hi ajudarà l’autoritat de Jesucrist: a través de la grandesa del seu discurs i del poder per enfrontar-se al mal. Així li ho reconeixien els seus contemporanis: “Ensenya amb autoritat una doctrina nova, fins i tot mana els esperits malignes, i l'obeeixen”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada